Cartes a la meva àvia

12 - Carta a la malaltia

I tu fa un any i dos mesos que vius amb mi, en mi. Un any i dos mesos que has canviat la meva vida. M'has portat por, inseguretat, m'has fet petita.

Hi ha gent que no ho entén, que és pensen que no existeixes. Tan de bo no ho fessis. Vas arribar sense avisar. D'altres simplement fan broma, fan creure que tu vius en ells. Gent propera a mi que sabent-ho han jugat amb els meus sentiments i amb tu, fent-me encara més petita, bloquejant-me a reaccionar.

Potser no ets tant perillosa com d'altres, però t'has apropiat del meu cos. Potser no, és veritat. Hi ha gent que ni tant sols et coneix, i els que no et pateixen no et temen. Només poden parlar de tu els que et viuen. I jo et visc. Fa un any i dos mesos ja et coneixia, però em negava a parlar de tu perquè no en sabia res. No podia opinar d'una cosa que realment no sentia. Hi ha gent que ho fa, i ara, tenint-te no vull, no m'agrada que opinin sense conèixer-te.

Només era una noia acabant el seu dimecres, tenia festa els pròxims dies i estava contenta. No sabia que aquell dia, aquella nit, canviaria la meva vida. Vaig tenir por, no sabia com fer-te front, com poder tornar a ser jo. Va passar en uns instants. La por al cos, tremolava. Dies difícils fins que vaig aconseguir d'alguna manera no pensar tota l'estona en tu.

Però no en tenies prou. Una setmana després tornaves. Aquest cop només era una estudiant arribant a casa després d'un dia de classes. A casa només hi era el meu germà. I vas aparèixer, ell espantat. Et vaig controlar. Vaig guanyar el repte.

A partir d'aquell moment vaig decidir avisar a les persones més properes a mi. Vaig dir-los que si en algun moment passava no tinguessin por. Jo era i sóc més forta que tu, puc derrotar-te però al mateix temps tu em derrotes a mi. Vaig demanar que si hi havia més gent els avisessin i que no s'espantessin, uns segons més tard tot torna a la normalitat.

La meva família va decidir que havíem d'anar al metge, va ser un procés llarg, potser encara no estàs diagnosticada dins meu. Sis mesos entre proves per descartar qualsevol cosa, arribant finalment a la primera suposició, tu. Mig any de confusions, encara visc en aquestes. No bevia alcohol ni molta cafeïna, ni fumava abans que tu arribessis, ara tampoc ho faig. Però no marxes.

Vas decidir tornar a aparèixer a principis d'any, en dies difícils per mi i els del meu entorn. Després vas tardar una mica més. Erets a la meva ment constantment. Vivia espantada, visc espantada. Vas retornar algun que d'altre dia però de forma més fluixa, passant desapercebuda pels del meu voltant, no per mi. Mai per mi.

A l'estiu vas reaparèixer, i dono gràcies que ella hi fos. S'ha convertit en la persona en qui recolzar-me quan tu apareixes. L'espatlla on plorar, si perquè tu em desfàs i em mulles les galtes de llàgrimes. La que em porta un vas d'aigua perquè sap que, encara que em costi i em faci por, necessito aigua per continuar. La que va explicar-li la teva existència al meu referent des de petita, i que va fer que una persona que queia malament a tot el grup, inclús a nosaltres, es convertís en el contrari. Perquè aquell estiu vas reaparèixer dos cops, i els dos en públic. Els dos entorn a les persones que considero família. Vaig tenir sort i va ser poca la gent que ho va veure. Però dins meu va tornar a regnar la inseguretat. Tornaves a ser present.

Fa poc que vas fer la reaparició més estel·lar. Potser celebraves el teu any en mi. Va ser horrible. Em vas fer més mal que les altres vegades. Vas fer-me més petita, com no ho havies fet mai. I ara tinc por de les pròximes vegades.

No només apareixes de tant en tant. M'has canviat la vida per sempre. Potser un dia desapareixeràs, potser quan t'aconsegueixi destruir. Potser retornes algun dia quan ja no hi siguis. Però la meva vida ja l'has canviat. Visc cada instant esperant que no hi siguis. Hi ha dies que deixo de fer allò que més m'agrada perquè decideixes molestar-me. I aquesta simple molèstia fa que tot el meu cos es posi en alerta. Em paralitzes. Ets constant.

Ara només em toca acceptar-ho, acceptar-te. Potser en parlo com si fos normal, com si ja estigués acostumada. Però per dins tinc por, molta. En que un dia, sigui pel que sigui, no et pugui guanyar. I tota aquesta por potser l'hauria de fer-la fora, però encara no puc. Perquè aquest tros l'has guanyat tu.

A tu, que m'has canviat la vida i no de la millor manera.

Lia.