Cartes a la meva àvia

33 - Carta a la malaltia

Fa gairebé tres anys la meva vida va canviar. I encara no he aconseguit que prengui rumb.

Fa més de dos anys que em vaig perdre i encara no m'he trobat. I ningú sap com costa, com em costen els dies.

Per primer cop, he perdut la il·lusió pel Nadal, jo que les nadales ressonen dins meu tot l'any. Però és que realment he perdut la il·lusió per tot, per viure. Sento que res em fa feliç, sento... no sé el que sento, no sé el que sóc.

Fa mesos que les paraules anteriors van sortir de dins meu i van quedar plasmades en qualsevol bloc de notes que tinc per casa. Ara tornaria a afirmar el què aquestes diuen.

Estem passant una situació realment difícil, molt complicada. On estem veient xifres de gent que marxa i d'altres que se'n surten. Xifres massa altes que mai hauríem pogut imaginar.

Quedar-nos a casa a estat el nostre dia a dia durant els últims dies, i això ha passat factura a la salut mental de moltes persones.

Però realment com els ha afectat aquesta situació a una persona que abans ja patia? Hi havia gent que ja vivia en un confinament del món sense que els altres se n'adonessin.

Cada persona és un món, i per tant cadascú ha viscut aquesta situació d'una manera diferent, extremadament diferent. N'hi ha hagut que han complert tots els objectius que s'havien proposat a l'inici d'any, d'altres han reprès activitats que havien anat deixat posposades, d'altres només han treballat i una part no ha pogut sortir ni del llit.

Per part meva he tingut dies pitjors i d'altres no tant. L'insomni que ja tenia s'ha intensificat una mica, igual que les emocions que durant el dia m'anaven acompanyant. Però més o menys he viscut igual que abans del confinament. He realitzat mil i un tests de salut mental i emocional aquests dies, que tenien la intenció de saber com ho estava passat la gent, les meves respostes han estat les mateixes que haurien estat mesos abans.

Ara que tots i totes sabem com se sent una persona en casos així podem comprendre, si us plau, a la gent que hi viu durant tot l'any? No demanem que ens mireu amb pena, no en volem d'això, tampoc demanem que tingueu en nosaltres una atenció sufocant i permanent, no ho necessitem. Com tampoc necessitem els consells que més que ajuda ens resulten ferida, tot i que ho feu de tot cor.

Només necessito, necessitem, una mica de comprensió. Un "t'estimo", una mà a la vora a la qual agafar-nos quan ho necessitem, un somriure als llavis quan nosaltres no el podem mostrar, una estona de tranquil·litat sense rebre preguntes i acusacions constantment.

Jo només necessito saber que esteu per mi, perquè a vegades es fa tan difícil simplement somriure i respirar. Respirar, el simple fet de fer-ho a vegades fa mal.

Ara que ja saps com em sento jo cada dia espero que puguis entendre perquè no sempre somric o no sempre estic a punt per lluitar contra el món amb tu.

Lia