Cartes a la meva àvia

32 - Carta a la malaltia

La seva mort em va canviar la vida.

El dia que el vaig conèixer no sabia tot el que això comportaria. Va ser fàcil agafar-li estima entre les seves bromes i rialles, o els gestos amables cap a tothom. Només volies que tothom fos feliç, que tothom somrigués. Per això tu ho feies pels que no podien.

Havia viscut altres morts durant la meva curta vida, com tothom vaja. És llei de vida.

Però la seva mort va ser tan sobtada que em va ensenyar que res és per sempre. La meva vida va canviar després d'aquell accident. Dins la meva ment alguna cosa va fer clic.

Ara comparteixo vida amb una malaltia que encara es tabú per la societat. La majoria de gent ni la considera malaltia. Però la salut mental és la desencadenant de tot el que ets, fins i tot de la teva salut física.

Aquella matinada en la qual ell va marxar el meu cos va descobrir el que sempre havia amagat. El terrible pànic a la mort, que d'alguna manera sempre havia estat present. Amb aquest terrible pànic s'hi van afegir altres pors, preocupacions i exigències i van pressionar un botó de la meva ment que no havien de tocar.

El primer any va ser complicat, tenia por. Vaig veure com la mort podia estar a prop meu en un tancar i obrir d'ulls. I si això no em semblava prou, va arribar el segon any...

Durant aquest es va començar a veure afectat el meu estat de salut físic. El dormir es va convertir en una odissea, els dies que aconseguia el rècord d'adormir-me en menys de dues hores em despertava amb terribles malsons durant diverses vegades, i sinó abans de que el sol sortís els meus ulls ja estaven ben oberts, això sí durant la nit no m'havia quedat sense aire. El meu pes va començar a baixar al seure a taula amb un buit a l'estómac, es veia reflectit en els números de la balança i als meus ossos. Quan va arribar l'estiu i els amics que estudiaven fora tornaven al poble, o vivia retrobaments amb la família, es van fer notar els comentaris de la meva baixada de pes. I com poder somriure si et recorden que convius amb una malaltia que et deixa sense forces?

Vaig començar a notar estranyes sensacions al cor, acompanyades d'aquelles terribles punxades al pit que ja feia més d'un any que sentia. I si li sumava les tremolors a les mans, ulls i cames llavors les llàgrimes no s'aturaven.

Vaig perdre el sentit de la vida i de la felicitat. Ja res em feia somriure ni em cridava l'atenció.

Em va fer molt mal adonar-me que la meva memòria ja no era la mateixa, que oblidava fàcilment tot allò que passava per la meva ment, fins i tot el que feia uns segons havia sortit de la meva boca. Em va fer molta ràbia.

No sóc la mateixa que fa tres anys, i no sé si aconseguiré torna a ser ella. Però sé que lluitaré per tornar a riure com abans, per sentir el que és la felicitat. I quan això passi sabré que he vençut una malaltia que m'ha fet creure que la vida no valia la pena, i que m'ha fet perdre moments que no podré reviure.

I sobretot, podré somriure per tots aquells que ho necessitin.