Cartes a la meva àvia

20 - Carta a una fòbia

Està sent realment difícil. Ja sabia que quan arribes el moment ho seria. Li tinc tanta por a aquest moment que només pensar-lo o mencionar-lo em fa plorar.

Tota la vida sentim a parlar de les fòbies, i tothom acaba dient que en té mil. No saps que deixa de ser por i passa a ser fòbia fins que no t'hi trobes.

El dia que vaig decidir explicar que em passava, treure'm de sobre un pes que em feia encara més mal, no sabia que també m'hauria d'afrontar a una de les meves pitjors pors. Fins que ella m'ho va dir. Aquest cop, però, no va caure cap llàgrima dels meus ulls. Potser perquè en aquell moment ja estava prou malament. La meva cama va augmentar la seva tremolor, les meves mans també, i el meu cor es va accelerar.

Amb els dies vaig anar acceptant que això hauria de passar, que era per la meva salut. Potser no saber la data exacta en la qual passaria tot em va fer creure que ho tenia tot controlar. Però no.

Demà arriba el dia i no puc ni respirar. Ahir no vaig ni dormir. I és un sentiment totalment involuntari. I vull fer-ho, però no puc. Porto tota la setmana imaginant-m'ho, porto des d'aquell dia fent-ho. El meu cos es paralitza, les meves mans tremolen, mil sentiments m'envolten, tots negatius. Els meus ulls s'omplen de llàgrimes. I els meus peus caminen endarrere.

Perquè si fos per mi, entraria a la sala ara mateix perquè només necessito respirar una mica, tornar a trobar-me bé. Però no puc. I ningú sap el que m'està costant tot. I una part dins de mi pensa que tot això no servirà de res, ja que potser tot surt correcte i no hem d'enfocar la meva cura cap allà. I millor si tot va bé, però no sé com ho sabrem si el meu cos no pot fer-ho... no puc. Però ho intentaré.