Cartes a la meva àvia

43 - Carta a l'ansietat

Ja fa tres anys que vius en mi, tres anys que m'acompanyes dia a dia.

Que ràpid passa el temps, no? Que ràpid m'he acostumat a la teva companyia. Com m'has canviat la vida.

Fa tres anys que vas arribar i realment jo no me'n vaig adonar que darrere aquella situació, que retinc a la meva ment com si fos ahir, hi eres tu. Em va costar gairebé un any sencer posar-te nom, i amb un any a les nostres esquenes et vas fer més present i més forta. Odio recordar el moment que vaig canviar el somriure per les llàgrimes. Odio recordar el moment on la rutina de nit em va començar a fer por perquè sabia que les nits se'm feien eternes, odio recordar els moments viscuts amb somriures falsos, odio recordar les estones aïllada a la meva habitació, els meus silencis. Odio els meus falsos "estic bé" o aquells "avui no puc" que amaga malestar.

Sé que no em vols fer mal, que només estàs aquí per protegir-me. Però a vegades fas les coses massa difícil i em deixes feta pols. Em costa veure't la part positiva perquè em fas massa mal. M'has pres tantes coses bones, tants somriures, tants moments que ja no tornaran més. M'has pres experiències, m'has pres amistats. M'has tornat més fràgil, però també m'has fet veure qui realment està quan ho puc necessitar... i realment no hi ha tantes persones... tot i que les que hi són, hi són sempre.

M'has tancat dins l'habitació, dins del llit, moltes vegades. M'has fet perdre el plaer de fer aquelles coses que més m'agraden. Em vas prendre les forces i ara visc amb piles que s'esgoten. M'has pres la felicitat i ara visc amb por constant. Em vas prendre les ganes de seguir lluitant, les ganes de viure, m'has pres vida. Viure amb tu és sentir-me derrotada dia a dia, i estic cansada. És plorar sense saber el perquè, estar cansada però alhora necessitar fer quelcom. És sentir un buit dins teu. És sentir soledat, sentir-te completament sola.

Estic esgotada per culpa teva, però ets tu qui no em deixa dormir. Són nits d'insomni i matins també. Són hores cansada sense ganes de fer res i nits amb els ulls oberts sense aprofitar el temps. Els minuts passen i les coses a fer s'amunteguen damunt del meu cap. Els minuts passen i les meves ganes de plorar i abandonar-ho tot creixen.

M'has pres massa vegades l'aire que necessito per viure. Un fet tan bàsic com respirar em suposa un gran esforç. Em vas fer agafar por a fer-ho, em vas fer agafar por a cantar pel mateix motiu, fins i tot a dormir.

Enyoro aquells moments on tot era més fàcil, on era feliç. Perquè quan porto cinc dies bé, el pou en què caic després és molt més gran... Perquè penso que has marxat quan puc somriure sense forçar-ho, però tornes després amb tanta força que em desfàs més del que ja estava.

Un dia rere l'altre, on tot és fosc. M'espantes quan tornes. M'espantes molt. I són tres anys on tu apareixes a cada minut. I si no hi ets, et penso jo. Estàs amagada dins meu, cridant, però no vull que et vegi ningú. No vull que em vegin dèbil, consumida completament per tu.

Calla, si us plau. I deixa'm riure de nou com ho feia abans. Deixa'm gaudir de la vida. Deixa'm viure.

I començo a comprendre que m'acompanyaràs sempre...