Cartes a la meva àvia

23 - Carta a la malaltia

Sempre he dit que no pots parlar d'una malaltia si no la vius. I m'encantaria no poder parlar de tu, ni tant sols mencionar-te. Però les meves doctores ja m'han dit que sóc tota una experta de tu, o almenys quan tot acabi ho seré.

Sempre m'ha fet por la mort. A qui no? És una paraula massa fosca i massa trista dins del meu vocabulari. Però tots sabem que un dia ens hi haurem d'enfrontar, bé tota la vida ens hi enfrontem. Constantment.

Mai havia parat a imaginar-me que un dia podria estar vivint una situació com la que visc ara. Potser a l'escola o a la vida quotidiana es passa massa de llarg aquestes situacions. Potser caldria aturar-se una estona i conversar sobre les malalties, les menys greus i les més, les més comunes i les menys. Potser així no seria tant estrany trobar-t'hi algun dia, o fins i tot parlar-n'hi o intentar estar al costat d'una persona que en pateix una.

Abans de patir aquesta malaltia, n'havia sentit a parlar. També havia vist molta gent que no la vivia com en parlava. No ho he entès mai. Si no saps com és sen algú que la pateix com pots opinar? Sobretot amb una malaltia com aquesta.

M'era curiós veure com es manifestava i com la pròpia gent lluitava contra ella i en parlava en tota la naturalitat. I, tot i en aquells moments encara no patir-la, em molestava una mica sentir com la gent la menyspreava o la feia insignificant i petita.

A dia d'avui sé amb tota claredat que de petita no n'és gens. És enorme i pot fer molt de mal. Us puc dir que encara no sé perquè viu en mi, però que cada vegada vaig entenent més coses, potser anar al metge un cop a la setmana ajuda. Us puc assegurar que els meus peus s'han aprés el camí de memòria.

La barrera de l'any i mig ja està més que superada però cada dia faig coses noves per intentar aturar-la. A vegades, simples comentaris quotidians em fan mal, ens fa mal. Hauríem d'evitar utilitzar paraules relacionades amb malalties de forma irònica o simple, a vegades fa molt mal. La vegada que m'ha afectat més una paraula va ser fa poc. Realment tu feia poc que sabies el que em passava, ja que després de molt insistir t'ho vaig acabar dient. Dos dies després deixaves anar de broma una frase que em va caure com un got d'aigua freda. Vaig explicar-t'ho perquè confio cegament amb tu, perquè un dia vaig decidir deixar-te entrar dins de la meva muralla i em deixaria emportar amb tu cada dia. Però és complicat veure com tu tampoc ho entens, no ho estàs fent. S'està fent habitual, ja. Veure les persones del teu entorn, les que t'estimen, no entendre-ho. I això cada vegada fa que sigui més complicat explicar-ho i deixar-ho anar. Fa que sigui més complicat continuar.

Espero que, malgrat tot, continuïs al meu costat tota la nostra vida.