Cartes a la meva àvia

18 - Carta a la música

Per què ara mateix ets el motor que em fa tirar endavant?

Un dissabte més estic sola a casa, davant la pantalla del meu ordinador d'on sona la teva veu.

Ja ets com de la família, sones a casa, al menjador i fins i tot a qualsevol lloc del món on transporto les teves cançons amb la meva veu.

Escoltar la teva veu em porta en un estat d'absoluta calma i llibertat. El dia que estic malament només necessito escoltar una de les teves íntimes cançons que puc fer encaixar en la meva pròpia vida.

Les llàgrimes corren ràpides per les meves galtes, el so dels meus sanglots es camufla amb el de la pluja que cau amb força avui. Els pensaments dins del meu cap no paren, passen de pressa i no s'obliden.

Els dies passen ràpid, massa ràpid. Quan sona la teva veu sembla que s'alenteixin els segons. Potser l'únic que necessito és desconnectar de tot una mica, deixar-ho tot apartat uns instants, deixar-ho tot i a tothom.

Les teves bromes amb nosaltres són les que et fan ser especials, m'has fet arribar la música al cor, m'has fet veure com aquesta és el llenguatge universal i que pot curar i fer-te sortir de llocs molt difícils.

La música s'ha tornat imprescindible en la meva vida, tu també. La música em fa desconnectar totalment del meu dia a dia, de la malaltia que duc dins, de tots els problemes que m'envolten. M'ajuda a dormir, a relaxar-me. Que és el que realment necessito ara mateix.

Perquè quan començava a sentir-me més bé tot torna a complicar-se tant. Perquè només necessito una abraçada per tornar a ser la que era, o potser no, potser necessito molt més per tornar a ser jo.

Potser la música m'ajuda a recuperar-me a mi mateixa a poquet a poquet, però potser també necessito la vostra part. Potser només necessito que em mireu i m'entengueu. Potser amb la primera n'hi ha prou, o amb una de les dos.

Però sé, que més que mai us necessito al meu costat.