Cartes a la meva àvia

31 - Carta al padrí

No el vaig conèixer, a ell.

Quan jo vaig néixer feia molt anys que ja no hi era. He crescut sense ell al meu costat però l'he tingut sempre al cor.

Mai m'han explicat massa coses d'ell i sempre he viscut amb una sola fotografia seva. Aquella que sempre ha estat a la seva habitació.

El dia que el seu nom sortia a la conversa o passàvem les fulles d'aquell àlbum amb velles fotografies, la meva ment desprenia tota l'atenció del voltant fixant-se només en allò que veia o sentia.

Unes fotos en blanc i negre de quan jugava a futbol, unes color sèpia de la seva boda, unes amb els cantons esquinçats amb les seves filles als braços.

Així vaig passar la meva infància, amb el "padrí del cel" al cor i la ment.

Quan vaig ser més gran la meva mare em va confessar aquelles coses que sense ell haver-li dit sabia que li encantaria fer.

M'hagués acompanyat a l'escola dia rere dia, hagués passat més hores que ningú jugant amb mi al parc o admirant la pluja com queia. S'hagués vist les mil i una pel·lícules de princeses que posava en bucle cada tarda, sabent-se així els diàlegs i les cançons de memòria. Potser s'hauria deixat maquillar per mi, pintant-se els llavis de vermell i els ulls de blau, i fins i tot, s'hauria deixat fer-se un pentinat que després la seva dona, professional, hagués hagut d'arreglar.

No sé com hauria estat la meva infància amb ell. Sens dubte molt diferent del que ha estat sense ell.

Només puc imaginar aquelles experiències que m'hagués agradat viure amb ell.

I si ara encara fos al meu costat? Potser s'hauria convertit en el meu confident. I si fos ell el que m'hagués agafat la mà en aquests moments tan difícils i s'hauria inventat per veure'm la rialla sempre a la cara? I si m'hauria tret una per una de les llàgrimes que vesso sense sentit?

Potser s'hauria convertit en amic del meu avi, si aquest també fos aquí. Potser fins i tot m'haguessin acompanyat a passejar aquesta gossa que ara és tan important.

La meva vida i la de la meva família hauria estat molt diferent si ell continués aquí. No canviaria res del que he viscut fins ara amb ells, però m'és impossible no recrear aquestes situacions amb una persona més entre nosaltres.

Potser aquelles passejades anuals tan especials pel cementeri no serien el mateix si ell caminés de la meva mà. Però no caldria que fossin especials si ell fos aquí.

Tot i que és molt difícil, en moments especials hem sabut introduir al padrí dins del nostre dia a dia. Sobretot en el passeig especial que he anomenat anteriorment, aquell passeig fins al final del cementiri. On aturant-nos mirem endavant somiant com hagués estat conèixer-te, padrí.

I ara puc imaginar una cosa que mai havia imaginat.

Aquestes últimes festes vas tornar a sortir damunt la taula. Aquesta vegada, però, no ho vas fer en forma de paraula ni de fotografia. Ho vas fer en vídeo. I no saps l'especial que va ser.

Per primer cop vaig poder veure com et movies, com bevies, menjaves, fumaves... vaig poder veure't en vida. Vaig veure't viu. I era una cosa que fins ara no havia pogut gaudir.

Vaig sentir la teva veu, entretallada per la mala qualitat d'aquell àudio de fa molts anys. Vaig veure els teus gestos característics i sentir de la veu d'aquelles tres dones tan especials per mi, i per tu, totes les experiències que havíeu viscut com a família.

Però sobretot, padrí, vaig poder veure com somreies. Com deixaves anar l'aire i inundaves l'espai amb una gran riallada acompanyada dels rostres feliços de tota la teva família. Tota la nostra família.

I ara padrí, visc amb una cosa teva dins meu. I ara et recordo en cada mil·lèsima d'aire que respiro.

I ara guardo el teu somriure ❤

T'estimo. Sempre.