Cartes a la meva àvia

45 - Carta a la vida

Aquests dies he estat recordant com va ser l'inici de tot això. Realment no ho recordo gaire. Recordo escassament com vam celebrar Carnestoltes, aliens al que passava més enllà de les nostres terres, aliens al que ens venia. Pocs records tinc d'aquella setmana quan ens van confinar, una conversa amb una amiga apostant quan ens farien quedar a casa i aquell primer divendres sense sortir.

Vam passar com vam poder aquells mesos lluny dels nostres familiars i dels nostres amics i amigues. Vam estudiar i treballar com vam poder dia a dia. Vam mirar les notícies amb la mà al cor veient com passaven les hores. Vam trobar a faltar entre llàgrimes a cada minut dels dies.

I ara... Ara no ho sé. Passo com puc els mesos lluny dels meus familiars i amigues. Estudio i treballo com puc dia a dia. Miro les notícies amb els ulls tancats desitjant veure com totes les corbes tornen a zero. Trobo a faltar entre llàgrimes a cada segon del meu dia. Però ara veig, que trobaré a faltar més del que vaig fer aquells mesos.

Els mesos que s'acosten són plens d'il·lusió. El mes que se'n va era ple d'il·lusió. Esperança d'estar amb els teus. Amb els meus.

Tot Sants va ser diferent sense poder passejar pel cementiri amb ella de la mà. Va ser diferent sense poder veure la seva estrella acompanyada d'ells. Sense poder reunir-nos tots, tots. Va ser trist no poder venir-te a veure, padrí, amb ells. Va ser trist, àvia, que ell no hi vingués.

La Festa Major, la meva estimada Festa Major. Una Festa Major que ni tan sols es pot anomenar així... va ser diferent no passar-la amb ells. Em va fer mal no poder acompanyar-la amb un petó. Em va fer mal veure com les tradicions no hi eren. No poder veure els gegants ballar, les sardanes del diumenge al matí, els balls a l'envelat, la música fins a altes hores de la nit. No poder cantar-te, encara dol. "Els pobles són el que són gràcies a la seva gent", una gent que no va sortir al carrer, una gent que no va fer festa major. Però una gent que va fer poble. Una gent que va cuidar el poble. Una gent que guardarà per sempre una Festa Major diferent.

Perquè, al final, no viure aquests actes fa mal. Però perdre als qui més estimem encara en fa més. He trobat a faltar viure acompanyada. Compartir aquests moments amb ells.

És el que toca. I sé que ho estic fent bé, ho estem fent bé. Però permeteu-me caure quan veig que són massa lluny. Que fa massa temps que no puc abraçar-los i que és el que més necessito ara mateix. Que m'estic perdent com creixen, com aprenen. Permeteu que caigui en veure com les hores se li esgoten i jo no les puc viure al seu costat. Permeteu que caigui en pensar en un últim Nadal sense ell al meu costat. I aixequeu-me, i convenceu-me, si us plau, que això no passarà. Que aquest Nadal serà diferent, però no serà l'últim. Que podré tenir-lo a ell a taula molts Nadals més, que podré compartir la meva il·lusió amb ell molts Nadals més. Que podré celebrar un any nou amb ell molts anys més. Prometeu-m'ho encara que pugui ser mentida. Perquè no puc permetre'm pensar ni imaginar que no sigui així.

I si no em fa por viure un Nadal així... ple d'incertesa, ple de tristor... tement que sigui un últim Nadal... Encara em fa més por rebre un any nou... em terroritza la idea de viure un altre cop el que em persegueix dia a dia...

És el que toca, però permeteu-me que hi pensi.

Lia.