Cartes a la meva àvia

4 - Carta al cor

El teu cor és fluix, tiet. I ja fa tres mesos que vius a casa amb nosaltres.

Arriben les festes, però el teu cor està dèbil.

I no puc permetre'm pensar en que passarà...

Ara has marxat, ets a l'hospital. I jo pateixo, però sembla que ningú se n'adona. I he de treure la meva tristesa d'alguna manera. El meu cos se n'encarrega, des de fa un any, d'una manera diferent i difícil per mi.

T'estimo, tiet. Ets una persona molt important per mi, m'has fet de padrí i d'avi. Has suplert als que m'han faltat.

T'estimo encara que no ho digui sempre.

I ara em fa mal. Pensar que un dia el teu cor fallarà per sempre. Que la teva vida s'acaba i jo ni ningú hi pot fer res. Els metges ho han dit, no hi poden fer res.

I mentrestant, les llums de Nadal guarneixen els carrers, les cases llueixen les millors decoracions nadalenques, les famílies es reuneixen al voltant de la taula amb immensos somriures. I nosaltres... nosaltres pensàvem que tot anava bé. Però no sabem quan marxaràs.

I jo ploro, ploro per no saber com aturar-ho, per no poder. Per veure com se m'escola el temps amb tu entre els dits. Per veure com et fas petit a poc a poc. Per veure com la teva força se'n va volant amb el vent. Per veure el teu somriure marxa a poc a poc, tot i tenir-lo gravat a la ment per sempre. Per no veure't a la casa de sempre. Per no poder-te donar la mà i dir-te que tot anirà bé, que les coses s'arreglaran. Perquè, tot i ser optimista, no ho faran, és el que toca.

I les agulles corrent, massa ràpid. El teu cor és dèbil. I marxaràs. Massa aviat. No estic preparada, no encara. I et seguiré estimant, oncle. Per sempre. 

Lia