Cartes a la meva àvia

52 - Carta a ell i a elles

Ell.

Ell va arribar primer. Feia tan sols uns mesos d'aquell cop tan dur que m'havia donat la vida. Ni tan sols sabia com m'afectaria en un futur. Tampoc sabia ni imaginava com em salvaria ell.

Ell ha estat el meu refugi durant els últims anys, el meu motor. Gràcies a ell he pogut somriure, he pogut viure. M'ha fet emocionar amb cada racó de la meva ànima. Ha fet eriçar la meva pell, ha acariciat cada partícula del meu cos amb la seva veu. Explicant-me cantant com és la vida. Posant banda sonora a cada instant de la meva vida, des del moment més complicat, passant pel més melancòlic, al més emocionant, aturant-nos al més trist i agafant aire al més feliç.

He viscut al seu costat, des de lluny, moments màgics. Fent-me sentir especial, com mai ningú havia aconseguit fins ara. He viscut com complia els seus somnis, he complert els meus gràcies a la seva màgia. L'he vist enfonsar-se i plorar, donant-nos les gràcies per estar allà. L'he vist somriure i emocionar-se mirant-nos a nosaltres. M'ha fet més feliç cada dia des que va aparèixer. Em va fer viure uns nervis bonics increïbles la primera vegada que em va poder cantar. Em va fer tremolar amb la sorpresa que va preparar.

M'ha permès conèixer gent increïble. Travessar quilòmetres amb la seva música, aigua amb els seus principis, nits amb la seva màgia. I gràcies a ell comparteixo mil records amb persones meravelloses que m'estimo moltíssim. I gràcies a ell comparteixo cançons màgiques i frases dolces des del cor.

Ha estat una peça clau en els últims anys. Ha estat riure, plorar, somiar, lluitar, emocionar, cantar, ballar, deixar anar... Ha estat viure. I gràcies a ell he viscut.

Realment... no sé com ho hauria viscut tot, anar superant i caminant, sense que ell hagués aparegut aquell novembre fred on tot començava. On jo em quedava sense aire per primer cop...

Ella.

Ella va arribar dos anys després. En realitat un any i quatre mesos.

Ella va arribar tan petitona... I no sabia realment com m'ajudaria a viure... Ella era un somni que es va fer realitat.

Veure-la corrent per casa, amb la seva alegria i la seva energia. Que s'adormís entre els meus braços i el món deixés d'existir. Que per uns instants jo deixés d'existir per centrar-me en només ella. I des d'aquell moment que semblo una d'aquelles mares que té cada racó dels seus dispositius plens amb les seves fotografies.

Visc enamorada d'ella. Del seu pèl suau. Del seu gest amb el cap quan li dic que anem a passejar. De la manera que em demostra el seu amor amb petons a la cara, als braços, a les cames... De la manera que s'acosta a mi i es queda quieta al meu costat, o quan s'asseu per dormir una mica. De la manera que ve corrents quan jo m'agenollo per rebre-la. De com necessita el meu contacte, les meves carícies, i ho demostra pujant damunt meu. De les seves benvingudes i dels seus jocs. De la manera que m'estima. De la manera que m'ajuda.

Ella és la meva vida. Ella ho és tot. Ella m'ha ensenyat a estimar d'una altra manera. Ens vam trobar en el moment més adequat. Ella em va donar la poteta quan jo ho necessitava. I ara ella forma part de mi.

Ella.

Ella va arribar amb ell, però molt més tard. A ella la tinc gràcies a ell.

Ella és el meu àngel a la terra, el meu bri de llum.

Ens separen massa quilòmetres com per posar-hi número. Ens separen massa litres d'aigua per comptar-los. Ens separen massa hores com per passar els segons. Però ens estimem tot el que la distància ens separa i molt més.

La vida tenia pensat que ens trobéssim. Vam entendre que les dos ens estàvem esperant per completar el nostre espai.

Trobar-la. A ella. A la seva màgia. Al seu cor. El seu amor. Les seves ales. La seva fe.

Em falten paraules per descriure el que ha estat capaç d'ajudar-me. Em sobren motius per estimar-la com ho faig.

I entenc, que ella va arribar per col·locar els meus trossos altre cop al seu lloc. Per permetre'm somriure, somiar i lluitar. I que al mateix temps jo estava en el lloc idoni i la persona idònia per compartir tots els meus principis i ajudar-la a ella.

Compartir el meu dia a dia, en la més distància possible, amb ella m'ha canviat. A millor. Perquè això és el que ens hem transmès.

I no canviaria per res del món les seves tendres paraules. Les tardes d'històries i lletres. Les hores de cançons. Els minuts eterns de rialles completes. Els petons al cor i les abraçades càlides.

Amb ella ho he compartit tot en els últims mesos. Els moments més feliços i aquells més difícils. Totes les rialles i totes les llàgrimes. Els moments que queia al pou i els que volava gràcies a la mà que ella em brindava per agafar-me.

Ella ha estat l'esperança i la fe. Qui m'ha fet veure que encara tinc molts somnis i moltes metes per aconseguir. Qui ha compartit la il·lusió i l'alegria. Qui m'ha recordat dia a dia que ho estic fent genial. Que sóc forta. Que puc creure amb jo mateixa tant com ella ho fa. Que m'estima una hora més quan el canvi d'horari ens fa separar-nos seixanta minuts més, dels altres tres-cents que ja acumulàvem.

I a ella li dec tot. Sobretot aparèixer aquell dia i quedar-se al meu costat.