Cartes a la meva àvia

48 - Carta al Cel

Odio odiar la nit de Cap d'Any. Odio la por que m'envolta. Odio els records que m'omplen la ment. Odio aquest dia, però també odio odiar-lo.

És un dia feliç per la majoria, sobretot aquest any. Diem adéu a l'any que s'acaba, als moments bons que ja formen part dels nostres records, però també als més dolents que volem oblidar. I donem la benvinguda a dotze nous mesos, 365 dies que ens queden per endavant. Obrim la porta a noves experiències, noves oportunitats, noves persones.

Seria un dia feliç per mi si no em portés tots els records que em sacsegen encara per dins.

Com el temps ha passat tan ràpid? Com pot fer ja quatre anys d'aquell u de gener? Com puc tenir tan gravat aquell dia dins la meva ment?

Els records d'aquell u de gener on vas convertir-te en estrella. On vaig descobrir l'efímeritat de la vida.

Ja fa quatre anys d'aquell dia tan gris, tan negre. Com poden haver passat tots aquests anys, tots aquests mesos, aquests dies, aquestes hores? Recordo com de durs van ser els primers moments. No creure el que estava passant, el que estàvem vivint. Trencar-me amb els plors del pare, amb les mirades dels altres. Plorar amb el seu somriure. Adonar-me del que realment succeïa, que ja no hi era, que ja no tornaria. Recordo com de dures van ser les primeres setmanes. Buscar-lo entre les estrelles i trobar-lo entre la boira. Viure els primers moments sense ell, les primeres vegades sense ell al nostre costat. Recordo com de durs van ser els primers mesos. Fins que es va complir un any. Fins que es va tornar a repetir tot el sofriment, tot el dol. I com de gravat tinc l'"un altre cop no" i les llàgrimes que vaig vessar aquell segon u de gener. Com de durs, doblement, van ser aquells primers moments, i aquelles primeres setmanes, i els primers mesos i l'any altre cop. Un any on ell en feia dos que brillava al cel i ella en complia un. Un cap d'any ple de por, ple d'angoixa, ple d'incertesa. Un cap d'any que em feia por viure, por recordar. Un tercer u de gener que no volia viure per por a què tornés a passar, per por de tornar a repetir l'"un altre cop no". Però no el vaig repetir. No va ser un inici d'any bo, tampoc, entre parets d'hospital. Però va ser i ningú va marxar. I allò ja era suficient per mi. Però el suficient no va fer que l'any següent tot fos més fàcil. Perquè la por tornava a ser present. I la por ha tornat aquesta nit.

Queden escassos minuts per acomiadar aquest u de gener de 2021 i estic tranquil·la. Ahir no va ser un dia fàcil perquè els nervis estaven dins meu encara que jo els evités. L'entrada a l'any no va ser fàcil perquè els nervis eren més forts que les campanades. Per sort, ell els va amagar amb la seva veu i durant les primeres hores de l'any em va fer oblidar el que estava vivint, igual que ha estat fent aquests últims tres anys. La seva música ha portat pau a dins meu, ell m'ha portat molts somriures i moltes rialles. Ell ha creat família que em fan el dia a dia més fàcil. I ell va aconseguir que les primeres hores de l'u de gener fossin bones. Però quan la televisió es va apagar i la llum de la meva habitació es va tancar amb els meus ulls, es va obrir la porta de la por. Una por irracional que em feia impossible veure que no passaria res. Una por que il·luminava amb força els records dels Caps d'Any anteriors. Una por que em va treure l'harmonia, que me la treu cada dia.

Però avui el dia u ha somrigut. I jo ho he fet amb ell. Perquè sí, encara dol. Perquè sí, el temps no cura res. Perquè sí, puc somriure, encara que continuï plorant. Perquè sí, avui puc mirar el cel i els puc veure brillar. I perquè sí, avui brillen amb més força que mai.

El record serà etern, com vosaltres. Continueu amb nosaltres malgrat els anys.

Us estimo, i també us trobo a faltar.

Lia