Cartes a la meva àvia

19 - Carta a la malaltia

Potser avui és un d'aquests dies on m'apago, on tot m'és difícil. On em costa somriure i dir-te quatre paraules boniques, per molt fàcil que sigui dir-les. M'és difícil prendre decisions, fins i tot la d'aixecar-me del llit. No m'és fàcil escriure ni tant sols llegir.

Sento un buit a dins, dins del cor, de l'estómac, de la ment,... El meu cos no accepta cap aliment i ni tant sols pot tancar els ulls i deixar-me descansar. Milers de coses volen per la meva ment, la majoria sense sentit, però fent-me estar absent del que passa al voltant.

I això pot durar dos dies, en el millor dels casos unes hores, en el pitjor més d'una setmana. I noto com el meu cos, com els meus ulls, volen lliurar-se'n de tot aquest patiment. Però potser és el mateix factor que vol trencar-me, el que és fa fort perquè no passi.

I llavors ho noto, la respiració se'n va i jo lluito perquè això no passi. Aquesta vegada només són uns segons, aconsegueixo aturar-te i ningú ho nota, però em passa factura durant la resta del dia.

I necessito que arribi el dia, aquell que ara s'atraça, aquell que fa uns dies que creia no necessitar. Perquè vaig veure com tu te n'anaves lentament, però vas enganyar-me i ara, tornes a aparèixer. Deixant-me aquest cop més abatuda.

I realment estic cansada, cansada de tu, de dur-te a sobre, sempre amb mi. Cansada de tot.