Cartes a la meva àvia

34 - Carta al lleure

He arribat en un punt on necessito un objectiu al qual agafar-me per saber que la vida i el camí que estic recorrent tenen una mica de sentit. L'objectiu que tenia aquest curs era donar-ho tot pel meu esplai, pel meu equip de monitors i monitores, pels nostres nens i nenes i joves, i per les famílies que creuen en nosaltres i ens concedeixen allò més preuat durant alguns caps de setmana del curs, els matins d'estiu i una setmana de l'any.

Veure les carones emocionades de cada un d'ells i elles, veure els seus ulls brillants quan t'escolten o com esclaten a rialles en qualsevol moment del dia t'omple el cor de vida.

Aquest any un dels meus objectius era aquest, donar-ho tot per ells i elles.

Els primers mesos va anar tot bé, tot estava com sempre. Bé, com sempre no perquè aquest curs era molt més important que qualsevol altre. Estàvem d'aniversari, estem d'aniversari. L'eufòria era present des del primer minut en què les colònies 2019 van acabar-se. Tothom estava disposat a donar-ho tot aquest any.

A finals d'any van començar a preparar-se amb molt d'amor les colònies d'aquest estiu, les colònies d'aniversari. A principis d'any fèiem una festa per poder-ho celebrar tots i totes juntes. Qui ens havia de dir que seria l'última vegada que ho estaríem?

Aquest maleït virus a trencat totes les nostres il·lusions. No ens deixarà celebrar el nostre aniversari, no deixarà que plasmem totes les idees que teníem en ment per aquest gran any. Però no ens deixarà aquest estiu, perquè ens en sortirem i l'any vinent ho agafarem amb més ganes.

Potser a poc a poc l'equip de monitors i monitores estem acceptant que l'aniversari i totes les nostres il·lusions han de quedar guardades per un futur. També tenim clar que la nostra feina és educar en el lleure i que no ens donarem per vençuts tan aviat, això ja ho hem deixat veure durant el confinament des de les nostres cases.

Les ganes de fer lleure i oferir-lo poden amb nosaltres, i és per això que no hem deixat de treballar de valent ni un sol moment d'aquests dies tancats i tancades. Està sent difícil, milers de sentiments que es barregen amb les ganes d'esplai i amb les normatives que surten a poc a poc i que canvien amb el pas dels minuts.

Per la meva ment passa abandonar-ho tot, però pel meu cor només hi ha el sentiment de tirar endavant. Tot això m'enfonsa, m'enfonsa més del que jo mateixa ja estic. El meu objectiu s'ha dissolt i ara ja no veig res en el meu camí al que poder-me agafar per continuar. Ara sembla que el camí s'hagi convertit en una espiral del qual no en puc sortir.

Tinc la sort de comptar amb uns meravellosos companys i companyes que em faran tirar endavant i em recolzaran en la decisió que prengui.

Sé que sigui amb jo o sense, podrem tirar endavant i oferir un estiu diferent al nostre costat. Un estiu ple de lleure i educació al nostre costat, encara que aquest any el costat sigui a dos metres de distància.

I l'any vinent, amb més forces que mai cantarem un "Moltes felicitats" tots i totes juntes, com la gran família que som.

I jo tornaré a tenir el meu objectiu de tenir vida amb ells i elles.

Perquè és el que més necessito, ara i sempre.

Lia