Cartes a la meva àvia

41 - Carta a la vida

Un dia escrius que la vida és bonica i uns dies després torna a tirar per terra els fonaments que havies construït envers aquelles paraules.

Ahir a la nit tornava a observar una de les teves fotografies i tornava a recordar l'instant que vas marxar. Ho vas fer tan de sobte que encara ens dol. Però saps? Ahir no vaig plorar. Aviat farà quatre anys des que vas marxar i tot i que el dolor no marxar ni el teu record se'n va, és més fàcil recordar-te sense vessar llàgrimes.

Avui estic confinada a casa per una pandèmia que estem vivint. Avui torno a estar tancada en una habitació cancel·lant les classes presencials, les activitats ja planejades i el treball. Avui torno a estar separada de la meva família, sense poder fer-los-hi una abraçada o veure una pel·lícula al sofà de casa. Però saps que? Avui estic tranquil·la. Estic tranquil·la encara que demà hagi de tornar a trepitjar l'hospital, encara que pugui estar contagiada i la prova doni positiu. Però estic tranquil·la perquè he seguit en tot moment les mesures de seguretat, em trobo bé i vull mantenir la calma davant aquesta situació. Al final s'ha de saber buscar les coses positives d'estar una setmana a casa, encara que sigui esperant un missatge a cada instant o contant els minuts del rellotge.

Demà. Demà no sé pas que passarà. Bé, alguna cosa sí. Trepitjaré un edifici que em posa la pell de gallina, tornaré a viure la sensació de fa uns mesos quan em facin la prova i tornaré cap a casa. No sé si els professors em faran la classe online, però no em preocupa en excés. No sé si les hores se'm faran eternes o em passaran en un aclucar d'ulls. No sé si hi haurà gent que estarà disposada a passar amb mi una estona del meu dia a través de la pantalla. No sé si em vindrà la inspiració i podré escriure tot allò que no he escrit durant les últimes setmanes, o preferiré traduir algunes de les seves cançons. No sé moltes de les coses de les quals passaran demà. Però ara mateix no em preocupen. I he d'aprendre a viure així, fixant-me en el present, vivint-lo, aprofitant cada instant i cada minut.

I ara podria estar plorant en un racó de la meva habitació pensant que estic més sola que ahir, però realment no és veritat. No és veritat perquè les persones que podrien i voldrien estar amb mi presencialment, també hi són a un missatge, una trucada, una paraula o una cançó.

I ara tinc força per veure amb positivisme aquesta situació. Demà potser em cau el món a sobre, però avui no. Avui busco la positivitat dins les petites coses.

Lia.