Cartes a la meva àvia

21 - Carta a la malaltia

Estic cansada de tot. De tu i de tothom.

Estic cansada de la medicina que em prenc a la nit, aquesta que fa que les nits siguin igual de llargues. Sí, perquè també estic cansada d'aquestes nit. Unes nits on els meus ulls no es tanquen, on per molta son que tingui o per molt cansament acumulat no aconsegueixo descansar.

Estic cansada que l'endemà al matí els meus ulls, cansats d'haver dormit unes hores insuficients, s'obrin abans que surti el sol i canti el gall. Abans que soni el despertador.

Estic cansada d'haver d'aguantar les vostres paraules que em trenquen, sabent el que em passa. Estic cansada de les vostres cares i els vostres ulls que em miren acusatoris.

Estic cansada d'ella, que intenta que tot vagi bé però ho fa molt lent. Tot és molt lent. En canvi, a l'altra li estic agraïda, per fer-me somriure amb un sol missatge preguntant-me com estic.

Estic cansada d'ella. Sí, d'una altra. Que sabent tots els meus problemes només em parla dels seus.

Estic cansada de no tenir valor per explicar-t'ho a tu. Per començar-me a sentir incòmoda al teu costat. Amb tu! Que mai m'havia passat. Però tampoc puc viure sense tu.

Estic cansada que tu, que sempre has estat al meu costat, no m'entenguis ni facis l'esforç. Que em miris amb aquells ulls i no entenguis que és el que em passa pel cap, que és això que des de fa uns mesos em té així.

I estic cansada de tu, sobretot de tu. Perquè potser les altres coses són més normals, tenir por a la reacció dels altres, a que no t'entenguin. Però tu vius dins meu i cada cop n'estic més de cansada. No et comprenc. Estic cansada de tot el que em provoques, que ara estigui escrivint també és culpa teva. Ahir també tenies la culpa de la meva tremolor, i abans d'ahir del meu plor. Demà tindràs la culpa d'haver amagat el meu somriure, i l'altre la tindràs d'haver-me tret l'aire. Només espero que un dia no en tinguis la culpa, i que l'endemà deixi d'estar cansada de tu. De tot i tothom.