Cartes a la meva àvia

38 - Carta a mi o a tu

Em sento culpable, culpable de no poder escriure, de no poder agafar un llibre i submergir-me en ell. Em sento culpable de no poder seguir una pel·lícula o de no acabar-me aquella sèrie que veiem juntes i que et vaig prometre. Em sento culpable de dir que no als teus plans, de no agafar-te el telèfon o contestar els teus missatges. Em sento culpable per no sortir del llit, per no sortir al carrer. Em sento culpable de no dormir, de no menjar. Em sento culpable de no somriure.

Em sento culpable per pensar que una abraçada ho arreglarà tot quan sé que no és veritat.

Em sento culpable de no saber què em passa, què sento.

I a vegades només necessito el teu: ets genial. O simplement dir-m'ho a jo mateixa, per me n'oblido.

No sé si el que necessito és la teva abraçada, la meva o la d'aquella estrella. Només sé que no estic bé i fins que no sani no podré continuar.

Continuar el què? Si no puc parar, no puc aturar-me... el temps no para, la vida continua i jo sento que algú tira de mi per avançar i jo no li puc seguir les passes. No puc, no és que no vulgui, és que no puc. No tinc forces per caminar, per continuar. I no sé com recarregar les piles que avui em fallen.

Necessito respostes a preguntes que no sé formular. Necessito respostes que m'ajudin a recompondre'm.

I potser la teva mà unida a la meva em pot ajudar a fer aquest camí més suportable. Però, si us plau, ajuda'm a parar i tornar a caminar. Ajuda'm a no sentir-me culpable per no poder fer totes aquelles coses que la gent fa amb facilitat. Ajuda'm a somriure. Ajuda'm a reunir les forces que necessito. Perquè el zero per cent està molt a prop i no sé què passarà quan m'apagui.

Lia.