Cartes a la meva àvia

17 - Carta a la malaltia

Hi ha dies que necessito plasmar el que sento en aquell moment. Llavors, tan sols obro la meva llibreta i escric unes frases. Avui obro aquesta pàgina per escriure-les totes seguides, recollir-les totes. No fa ni tres mesos que he començat aquesta pràctica però sé que la voldré continuar perquè em va bé, em fa bé.

Demà començarà una nova etapa en la meva vida, en la meva malaltia. Tal com va passar fa una mica més d'una setmana. Exterioritzar els sentiments, explicar-los-hi a algú altre sempre va bé, però no sempre surt com tu t'esperes. Demà obriré les mans, et deixaré sortir volant i ningú sap el que passarà.

Potser algunes d'aquestes frases les acompanyaré d'algun petit text, d'altres simplement les deixaré volar a l'aire. És probable que d'aquí un temps torni a tenir un petit recull d'aquestes i potser les torno a deixar immortalitzades per aquí. Ara només cal obrir els ulls, les mans i el cor i entendre unes paraules que surten d'una ànima, de la meva.

- La nena de l'eterna rialla ja no riu, l'heu ferit.

Sempre he estat la més positiva del grup, de la classe, de la família. Sempre amb un somriure a la cara, sempre preguntant-me vosaltres com m'ho podia fer. Doncs realment no ho sé. Potser sense fer cas dels altres, de les etiquetes que aquesta societat posa. Que a les noies els hi agrada la moda, anar a comprar,... doncs a mi res. Que a partir d'una edat has de començar a beure alcohol o sortir de festa, i si no m'agrada? I si en tinc prou seguint els meus principis, seguint el que em dicta el cor. Podria nomenar milions de coses més que no servirien per res, sempre he pensat que els estereotipis i els prejudicis són coses malèvoles, que necessites conèixer veritablement una persona abans de comentar sobre ella, que necessites conèixer una cosa abans de donar la teva opinió.

Vaig riure sempre que vaig poder, ho faig sempre que puc. Potser també és una manera de defensar-me, de fer-me forta. Potser amago les meves debilitats darrere la meva rialla. Potser simplement és una manera de fer-te feliç, sí a tu, al que em veus somriure. Una simple rialla pot omplir de felicitat el dia a qualsevol, a aquella mare que l'ajudes aguantant la porta perquè passi amb el cotxet, a la padrina que cedeixes el seient del bus, al revisor del tren, a qualsevol home mudat que corre per no fer tard al despatx o a aquell noi carregat de llibres que va estressat perquè s'acosten els exàmens finals, fins i tot, al nen de cinc anys que acaba de perdre el globus.

I ara la nena no riu. No riu perquè de tantes ferides que té al cor ara té un forat. No riu perquè s'ha cansat de fer-ho, l'heu cansat. I ara potser només necessita veure una mica el cel clar i tornar a omplir els pulmons per deixar anar una riallada.

- No puc més, però intentaré no rendir-me...

- A tu, que ja t'havia oblidat i has resultat fer l'aparició més estel·lar.

Sabia que no marxaries, fa un any i quatre mesos que m'acompanyes i sé que no marxaràs fàcilment. Si em preguntes, et diré que no t'esperava. Ningú et vol, però vens de sorpresa i ho paro tot per rebre. Absolutament tot, incloent-hi el respirar. I em fas mal.

Aquesta vegada però has tornat més forta i ja no em deixes. Ara vius permanentment en mi des d'aquell dia, des de fa tres mesos. I d'alguna manera he d'aprendre a conviure amb tu dia a dia. Potser aviat i poc a poc aconsegueixo començar a fer-te marxar. Potser demà comença el teu viatge.

- Avui ha sigut un bon dia, fins que has tornat...

- La teva mà aguantant-me, assegurant que tot passarà, tot acabarà...

Que acabarà el meu patiment, aquest que avui fa que no pugui parlar, aquest que ahir m'enfonsava amb llàgrimes, aquest que demà no em deixarà respirar, aquest que va arribar fa més d'un any.

Agafa'm fort i digues-me que ell tampoc patirà, que tot anirà bé i que si ha de marxar, no sabrà el que realment passa dins meu.

I prem-me la mà dient-me que m'estimes, que ho fas de debò. Que tot millorarà i que serà igual o més bo que abans, sempre.

Només mira'm als ulls i fes-me saber que tot sortirà bé, que el meu dolor se n'anirà.

- Hi ha dies que em canso de lluitar i no sé d'on treure la força per fer-ho. Aquests dies ni tan sols la música em pot ajudar...

- I em continuo preguntant perquè em vas triar a mi...

M'ho pregunto contínuament. No vull saber la resposta.

Si m'hi fixo hi ha bastanta gent que et pateix, però potser encara ets un tema tabú, potser encara no et coneix prou gent.

Em fa por mencionar-te per no saber com actuarà la gent del meu voltant, ets un misteri encara. I entre els meus encara més. Mentrestant m'ho quedo per mi i t'aguanto en silenci. Aguanto el sofriment que em dones amb els ulls tancats i les mans al pit.

- Tothom té dies dolents, i si et digués que almenys el quinze per cent de tots els meus dies ho són?

- Una malaltia que m'ha canviat la vida i la manera de veure-la.

El primer dia vas canviar-la aquesta visió. Qui et pot prometre que no arribarà mai la vegada que et guanyarà, que un dia potser tanco els ulls per culpa teva i per sempre?

Els dies següents a la teva arribada tot era por, por en no poder tornar a omplir els meus pulmons d'aire. Per sort, porto més d'un any continuant-ho fent. Però qui diu que demà serà un dels dies en que tornaràs a aparèixer privant-me de la poca llibertat que ara em deixies?

- Hi ha dies que costa superar-te, però un dia et guanyaré.

- Doncs potser només necessito silenci i la teva abraçada...

Potser només necessito saber que estàs i estaràs al meu costat. Només sentir-te allà, saber que allargant el braç tocaré el pit que em permetrà continuar endavant, la mà que m'empenyerà a continuar corrent, les paraules que evitaran que m'aturi en aquest camí o les mans que evitaran que em desviï.

Perquè hi ha el dia que només necessito la meva respiració compassada amb la teva i la fortalesa dels teus braços entorn del meu cos. Només necessito la teva respiració a la meva orella dient-me que estaràs a la meva vora, com sempre has fet.

- Hi ha dies que em canso de lluitar i no sé d'on treure la força per fer-ho. Aquests dies ni tan sols la música em pot ajudar...

- Dol que no estigueu al meu costat en aquests moments.

I costa tant saber que en aquest moment no m'enteneu, no em compreneu.

Va ser fàcil en un primer moment, vaig despendre'm d'un nus molt gran que duia a dins. Però potser només va ser un miratge perquè dies després em donàveu l'esquena.

Vosaltres que hi heu estat sempre, sempre. Des del dia que vaig obrir els ulls, amb el primer plor, el primer somriure, la primera paraula i passa. Ara veig que us allunyeu de mi, potser sóc jo. Potser en sóc jo la culpable.

I en aquest moment, més que mai, us necessito al meu costat. Però potser no em permeto demanar-vos-ho.

- I respiro dient que podré aconseguir continuar, encara que vosaltres no estigueu al meu costat... Sent difícil per mi el sol fet de respirar.

Perquè sé que un dia podré guanyar a tot això que m'envolta. Sé que un dia sereu capaços d'entendre allò que passa dins meu. I sé que he de donar tot de mi per fer-ho possible. Sé que demà pot ser un bon dia, el bon dia de tornar a començar, el de donar una passa per mi, el de celebrar que una nova cosa comença i que una acabarà. Un llarg recorregut que em deixarà tant esgotada com estic ara, però aconseguint no tenir-te dins meu. I llavors serà el moment de dir-te adéu, potser no per sempre però sí per un instant llarg.

Lia