Cartes a la meva àvia

9 - Carta al Cel

I a les 00:00 hem donat la benvinguda al 2019. I unes hores més tard s'han complert dos anys des de que tu no hi ets.

I recordo aquell dia, aquella notícia com si els dies no haguessin passat. I no puc creure que aquest any comencin les terceres vegades que viurem sense tu.

He pogut comprovar que dos anys no són suficients per oblidar-te. Tot i que dono les gràcies a les nombroses fotografies i vídeos per poder recordar-te tal com eres.

Porto gravada a la meva ment una fotografia on surts somrient. Un somriure sincer que fa que les meves llàgrimes recorrin les meves galtes. Recordo perfectament aquell dia. El recordem perfetament. Una setmana màgica i meravellosa que tu comparties per primer cop amb tots nosaltres, amb una de les teves segones famílies. I la última. Perquè no vas poder tornar l'any següent, ja no hi eres. Des d'aquell any no hi hem tornat, allà. Aquest any ho farem.

Escoltar la teva rialla és una cosa vital per aprendre a somriure ara que tu ja no hi ets, amic. No puc descriure el que sento. Va costar molt somriure quan pensava amb tu, poc a poc es va aconseguint però costa. Vaig aprendre que és el que tu volies. Una de les coses que repeties constantment. Somriu. Per tots aquells/es que ho necessiten, ho has de fer. I aquest és el meu lema. Somriure.

Em vas ensenyar moltes coses. I estaré eternament agraïda per haver format part de la teva curta vida. Tot i així, no puc suportar pensar en aquesta injustícia, perquè m'haguessis, ens haguessis, pogut ensenyar milers de coses més. Tenies un bon cor.

Fa mal. Després de dos anys continua fent mal. Començo a pensar que farà mal cada dia. El dol és una cosa amb la qual has d'aprendre a viure. Sobretot si d'un dia per l'altre deixes de sentir a una persona.

Era una data assenyalada per tothom i ho continua sent, ho continuarà durant molts anys. L'arribada d'un any nou emociona a molta gent. Jo sincerament, ja no sé com celebrar-la. Després que aquest dia s'hagi emportat dos persones importants de manera consecutiva.

Avui, de moment, tot va bé. Ell només ha hagut de passar tot el dia a l'hospital. Sé del cert que aquest any tornarà a sé complicat, igual que aquests últims mesos. I aquest patiment no sé quan passarà, quan acabarà.

La força de les vostres estrelles, que miro somrient, fan més suportable els meus pensaments. Pensaments que em destrueixen per dins i que fan més complicada la meva malaltia a la que s'hi afegeix el no poder dormir.

Dóna'm la mà, amic. I continua Descansant En Pau. Fa dos anys que veig com Brilles des d'aquí baix.

T'ESTIMO MOLT, I NO T'OBLIDO...

Lia