Cartes a la meva àvia

8 - Carta al 2018

S'acaba l'any. Un any difícil. Potser el que està a punt d'arribar serà una mica millor. De moment no en té pinta.

Un any que he perdut a persones del meu voltant. Algunes més importants i d'altres no tant.

He après que és allò que diuen de que els amics és poden comptar amb una mà. Tot i haver-ho après fa uns quants anys ja. La vida et posa gent que et pot arribar a fer molt mal i has d'aprendre a deixar-la anar. I tinc sort que han marxat ràpid tot i haver-se emportat amb elles a persones que continuen sent importants per mi. I haver-les canviat.

Tinc sort de tenir a la meva família. Sóc afortunada. Siguin com siguin, i estiguin com i on estiguin. Els estimo i ells em permeten no caure.

Tinc sort de tenir tantes segones famílies. Aquella que no és de sang però casi. Les que m'han acompanyat, i espero que continuïn, durant tota la vida. La que vaig crear l'any passat i m'ha apropat a la música. I les que he creat aquest any.

La de sang: aquells "casi-tiets/es" i "casi-cosins/es". Que em tracten de la família. Que els estimo i poques coses podria fer sense ells. Que m'accepten tal com sóc. Que ho donarien tot per mi i jo també.

Les que m'acompanyen: els meus amics i amigues, i els meus companys i companyes. Tots i totes.

Aquells que hi són des de ben petits i els que només fa uns quants anys. Amb els que faig sopars o sortim de festa. Els que no s'estranyen quan no bec alcohol. Els que saben que prefereixo una pel·lícula a casa que una discoteca plena de gent. Aquells que assentats al tren treuen un pla de dins la màniga. Els que truquen a casa sense avisar-te abans. Els que et treuen un somriure sense dir res o truquen només per sentir la rialla a l'altre costat.

Els que m'han ensenyat què és educar. Amb els que eduquem amb lleure a infants que ens estimem amb bogeria. Aquells que voluntàriament omplim somriures a les cares de famílies. Aquests que estan bojos i m'omplen de bogeria a mi també.

La de l'any passat: que m'ha aportat nous valors i coneixements. Que estimo i admiro a distància. Que m'han fet veure la música d'una altra manera. Que m'han ajudat a controlar una malaltia gràcies a les seves veus. Que m'han fet riure, plorar, emocionar...

Les d'aquest any: Amics i amigues també, companyes.

Amb qui sense conèixer vaig compartir el meu estiu. Qui s'han convertit en persones molt especials amb les quals puc confiar. Que hem compartit lleure i experiències i espero continuar fent. Amb els que ens trobem de festa i, tot i només fer escassos mesos que ens coneixem, gaudim com tota una vida.

Les que he conegut a la universitat. Una nova experiència. A la ciutat. Lluny del meu confort. Que m'ha costat i sé que em seguirà costant. Afortunada que m'hagin acceptat i hagin sabut adaptar-se a mi com jo a elles. Que hagin aconseguit que em sentis còmoda formant part d'elles.

I vosaltres, que heu aconseguit que escrigui tot allò que passa per la meva ment. Deixant per escrit les meves preocupacions.

Gràcies per aquest 2018. No ha sigut el millor any. Espero que almenys el 2019 ho sigui només una mica més. 

Lia