Cartes a la meva àvia

51 - Carta al padrí

Hola, padrí.

Fa tant de temps que necessito escriure't aquestes paraules...

I fa tant de temps que tinc la necessitat d'obrir la porta de casa i pronunciar aquestes paraules rebent una resposta. I és que aquestes paraules les puc dir sempre que vulgui, però la resposta mai arribarà. I fa mal aquest mai.

Perquè hi ha tantes coses que t'has perdut... Que ens hem perdut...

No vas poder saber que series padrí, la mare no et va poder donar la sorpresa i tu no vas poder emocionar-te amb la padrina. No vas poder conèixer-me, veure'm per primer cop en aquella habitació d'hospital en aquell calorós estiu de ja fa més de vint anys. No vas poder-me agafar en braços i jo no vaig poder prémer amb la meva petita mà el teu dit. No vas poder ensenyar-me cada racó del nostre poble, ni explicar-me totes les teves aventures. No em vas poder acompanyar el primer dia a la llar d'infants com ho va fer la tieta, ni viure el moment del meu primer "padrí" que ningú sap quan va ser. No vas viure les primeres vegades de la meva vida al meu costat, ni tan sols el meu primer aniversari. No vas viure ni veure, ni tan sols escoltar, les meves primeres riallades ni els meus primers plors. No m'has pogut acompanyar a l'escola, ni venir-me a buscar. No has estat a les meves exhibicions de patinatge, a les meves curses, a les meves obres de teatre, als meus concerts... Mai has estat a les butaques de primera fila observant-me il·lusionat.

Mai has dit el meu nom. Mai m'has acaronat la galta. Mai t'has quedat despert fins que m'he adormit. Mai t'has inventat un conte per mi. Mai has cantat una cançó a ple pulmó sense saber-te la lletra només perquè a mi em fes il·lusió. Mai m'has consentit. Mai hem desaparegut del món tu i jo.

I això no ho has fet amb mi ni amb els teus altres quatre néts. T'has perdut tant, padrí. T'has perdut tant que em dol una vida haver-te perdut.

I potser et tinc idealitzat, potser si ens haguéssim conegut tot hagués estat molt diferent. Però permet-me idealitzar-te per tota aquesta vida sense tu.

T'he estimat amb bogeria des del mateix dia que vaig saber que em miraves i cuidaves des del Cel. Des del moment que vaig entendre que no hi series mai a la primera filera de butaques observant-me, però si en aquella estrella que brilla allà dalt.

He crescut sense tu i ho continuaré fent. Viure sempre amb el record d'una relació que mai ha existit. Viure sempre esperant conèixer-te i saber més coses sobre tu i sobre nosaltres. Viure sempre trobant-te a faltar sense saber que és el que això significa. Viure sempre sense trobar-te al meu costat, prement-me la mà, però tu viuràs sempre al meu cor i a la meva estrella.

I deixa'm, padrí, pronuncia cada dia aquestes lletres. Saludar-te de tant en tant en entrar a casa encara que no rebi resposta, i observar-te gairebé sempre des d'aquí baix.

Perquè t'has perdut més d'una vida, però jo també m'he perdut la teva i em dol infinit.

T'estimo, padrí. Com si haguéssim compartit mil vides junts. Com si no ens haguéssim perdut res. Com si sempre haguessis estat agafant-me fort la mà. T'estimo molt. 

Lia