Cartes a la meva àvia

11 - Carta al poble

Tu, que m'has vist créixer, m'has vist plorar, riure i respirar. Tu, que m'has ensenyat a caminar, a estimar, a viure, a ser com sóc. Tu, de quatre casetes i una plaça. Tu, el meu petit poble.

Un lloc on saber que ets a casa, on saber d'on vens, les teves arrels. El tocar de peus a terra. Saber que per molt lluny que estiguis alguna vegada sempre podràs tornar-hi. Un lloc que t'ha aportat uns valors autèntics.

Estimar la terra, la natura, els animals. Ser com sóc em ve d'allà, del meu poble. Ningú es pot imaginar com és estimar-se una cosa tant petita i, és que poca gent sap el teu nom i on et situes. Això et fa especial, perquè quan et descobreixen s'enamoren. I ho confessaré, em poso gelosa.

M'has fet estimar les coses petites, els petits detalls de la vida. A saber el que és bo, el que és de casa. Respirar l'aire pur que t'envolta m'omple de vida. Compartir-te amb la meva família també.

Cada vegada et queda menys vida. La gent és fa gran i marxa a les ciutats perquè estan més còmodes, o simplement se'n van més enllà. És difícil que la gent vingui, a veure't no perquè ets preciós, a viure si no hi ha botigues.

La nostra Festa Major és petita, però omplim la plaça de gent i de rialles. Dura un dia, només, hi ha gent que pensa que és avorrit fer-la així. És petita però la fem cada any. És la teva festa, la nostra, i no podríem no fer-la. Et vestim de colors i de felicitat. Si sol ja ets bonic amb la gent al carrer encara més. Ningú sap la il·lusió que ens fa celebrar aquesta festa. I tota la vall s'il·lumina amb les teves llums i la música que t'omple.

Ets un lloc on desconnectar, on sentir-te persona i trobar-te a tu mateix. Un lloc on he aprés que el millor és ser tu mateix. On he pogut riure, plorar i reflexionar. M'has vist caure i aixecar-me, i ho continuaràs fent. M'has vist patir. M'has trobat observant la fotografia del meu avi, aquell que un dia va néixer entre la teva olor. M'has vist plorar per la meva àvia, aquella que un dia van ensopegar amb les teves parets. M'has vist riure amb el meu pare i el meu tiet, aquells que un dia van jugar entre la teva palla. M'has vist escapar-me de les pessigolles del meu tiet, aquell que ha dormit sota les teves estrelles. M'has vist aprendre a anar amb bicicleta amb el meu germà, nosaltres que ens hem format amb la teva riquesa. M'has vist ensenyar orgullosa cada racó teu a totes les persones que un dia t'han trepitjat. I ho continuaré fent, passi el temps que passi.

Perquè d'una cosa n'estic segura, no podia haver tingut tanta sort de poder compartir un poble com tu amb tots els seus habitants. Perquè ets part de mi, i jo de tu. Perquè l'orgull em sobresurt del cos quan algú et menciona o et fotografia, o fins i tot, quan algú et reconeix.

Continuaré passejant pel carrer. Continuaré mostrant l'orgullosa que estic de ser de poble, concretament del meu. Continuaré rient entre les teves parets, corrent a través del teu aire que em fa voleiar els cabells. Continuaré bevent la teva aigua, aquella que té gust de tu. Continuaré compartint allò que et fa especial, guardant-me els teus secrets només per mi.

Perquè t'enyoro quan fa dies que no et veig. Perquè ets un dels meus tresors més preuats.

Gràcies per haver-me fet qui sóc ara, poble.