Cartes a la meva àvia

2 - Carta a la mort

Abans de començar, aclareixo una petita cosa. Sóc de les terres de Lleida i aquí als avis els hi diem padrins. Com heu pogut veure faig servir els dos termes. A la mare del meu pare li agradava més "àvia", per tant sempre els hi he dit avis als pares del meu pare. En canvi, els de la meva mare sempre han estat els meus padrins. Quan era petita, innocent de mi, pensava que tothom feia aquesta distinció fins que vaig aprendre que només aquí es deia padrins.

.................................................

No recordo el dia en el qual em van dir que no tenia padrí ni avi perquè els pares de la meva mare i el meu pare havien mort feia anys. Era petita, evidentment. I vaig créixer sense ells.

Tampoc recordo, àvia, com hem van explicar la teva mort. Com, d'un dia per l'altre, vaig deixar de veure't, escoltar-te, abraçar-te. Mai d'estimar-te. No sé com m'ho vaig prendre ni quinar va ser la meva reacció. No sé que vaig fer el dia, i els següents cops, que vaig entrar a casa teva sense que tu hi fossis. Tampoc sé com i per què vaig tornar-te a recordar al cap d'uns anys, a plorar la teva pèrdua, a recordar-te en cada segon i recolzar-me en el teu record. Diuen que una persona no es mor fins que l'obliden. Jo et recordo, àvia.

El que si perdura dins de la meva ment és el dia que la meva mestra preferida va faltar a classe, i durant els següents dies. No tenia més de set anys i la mare em va dir que estava molt malalta. Finalment, ella va tornar. Uns mesos més tard no ho va fer. La meva mare m'ho va dir amb tacte, i vaig plorar. Recordo el seu comiat. "El cant dels ocells" ressonava al pati i les llàgrimes recorrien les meves galtes, era massa petita llavors per adonar-me que aquell malestar que sentia dins meu era el dol de la mort per una persona estimada.

Quan vaig ser més gran vaig descobrir el dolor per la mort, una de les vegades massa intens. Feia fred i m'havia de quedar a casa la padrina, però la gosseta de la família estava malalta i tremolava. Quan la mare i la padrina la van portar al veterinari jo em vaig quedar amb la dona de fer feines. La tassa amb la llet de l'esmorzar va caure al terra convertint-se en mil bocins. Era un dia important, la petita de casa feia un anyet, 365 dies al nostre costat, compartint la seva alegria. Un dia massa important com per afegir una altra marca al calendari. A la tarda tenia una festa d'aniversari d'un amic. Era tard quan ja tornava amb la mare, dins del cotxe vaig fer la pregunta "Com està?", no l'hagués fet mai aquesta pregunta, ni la vull tornar a fer. M'ho va explicar, estava massa malalta i el millor per ella era descansar. Per sempre. El dolor és va acumular al meu cor i va sortir en forma de llàgrimes. Em va costar molt acostumar-me a la seva absència. No trobar-la per casa, no tenir ningú esperant que arribés, no trobar les seves joguines escampades per casa. Eres gran, petita. I jo et trobo a faltar. Aquell dia el nostre calendari es va tacar, en un dia massa important. T'estimo. Allà on siguis.