La gent mai ha acostumat a dir-me pel cognom, i això que el meu nom és bastant comú.
A la meva classe sempre només hi he sigut jo amb aquest nom, a les meves colles d'amics també, igual que a la meva família.
Quan vaig entrar com a monitora a l'esplai, la meva segona família, vaig compartir nom per primera vegada, tot i que a l'altra sempre l'han anomenat pel seu sobrenom vingut arrel del seu cognom. Per tant, això em continuava fent reina del meu nom.
Només una sola vegada, fins ara, algú m'havia cridat pel cognom. Ni tant sols els professors. Bé, en realitat no era ben bé el cognom, era una variació que havien començat a utilitzar cap al meu pare i el meu germà.
Se'm fa molt estrany que cada vegada més persones, totes de la meva segona família, em diguin, cridin o mencionin pel cognom. No són poques les vegades que els repeteixo que em diguin pel nom i ara ja s'ha transformat en una broma.
Em molesta? M'ho pregunto jo i m'ho va preguntar el meu pare el dia que li vaig explicar. No, no em molesta. Però encara em resulta estrany, no estic acostumada i prefereixo que em diguin pel nom, però hi penso, bastant. Perquè sempre he sigut una persona de pensar les coses i donar-los hi més voltes fins acabar-ho de veure tot clar, o més negre si hi cap.
Sóc la única noia de la família de part de pare, la única noia que porta aquest cognom. Sí, estic ben envoltada d'homes. Per una banda sé que els meus cognoms no arribaran enlloc, als meus fills o filles i prou, no els hi puc donar més continuïtat en principi. Però per altra banda em fa estar orgullosa de ser la noia de la família, la noia que duu aquest cognom, la noia d'aquesta casa.
I sé que tu, avi, estaries molt orgullós de mi.
I sé, avi, que m'hagués agradat passar milions d'hores olorant la teva essència, escoltant les teves històries i passejant pel poble de la teva mà.
Però també sé, avi, que un dia ens coneixerem i que et podré estimar tant com ho faig ara.
.................................
En aquestes cartes queden reflectits els pensaments que en l'instant que escric habiten dins meu. Això també passa en les meves històries.
Fa molts anys que en la meva memòria hi ha una part dedicada exclusivament per la meva àvia, i des de fa més de dos anys una part que ho està per un amic que vaig perdre. Això ja ho sabeu perquè moltes de les cartes que hi ha aquí dins i que heu pogut llegir van dirigides a ells o al seu dol.
Aquestes cartes m'obren completament i em permeten alliberar-me d'alguna forma d'aquelles preocupacions que albergo durant el dia a dia. D'aquesta manera també aconsegueixo una mica compartir amb vosaltres les meves visions i els meus punts de vista, per tant, no dubteu ni un moment en compartir amb mi les vostres preocupacions així com si trobeu que alguna cosa que explico o comparteixo no és correcta. Ho podeu fer per comentaris, o com alguns, per missatges privats.
Aprofito aquesta carta per donar-vos les gràcies i desitjar-vos unes bones vacances!
Lia
