Cartes a la meva àvia

3 - Carta al Cel

Àvia, avui no parlo de tu.

Fa relativament poc que et vaig perdre, amic.

Era la primera nit de l'any, estava emocionada. Primer cop que passaria a l'any següent sense estar al costat dels meus pares, primer cop en entrar en una "discoteca", primer cop de moltes coses. Vaig arribar a casa cansada però feliç, els meus pares encara estaven desperts celebrant el començament d'un any, que preveiem magnífic, amb els seus amics. Aquests dies sempre són especials, i més si els passes al costat dels teus. I com cada any em retrobava amb els meus casi-tiets i casi-cosins.

Era ben entrades les sis quan per fi vam decidir anar a dormir. Només eren les onze quan el meu cos va decidir despertar. Era estrany per mi voltar tan aviat per casa havent anat a dormir tard. Els meus amics i el meu germà encara dormien als matalassos del costat, i les veus dels meus pares i els seus amics es sentien des de la segona planta. Vaig obrir el mòbil per contestar els últims missatges que em desitjaven un bon començament d'any. M'hagués agradat. No va ser així. Un missatge, una notícia. Les teves inicials, un accident. Una mort, la teva.

Vaig decidir aixecar-me per anar al lavabo sense dir res a la meva cosina que ja tenia els ulls oberts. Ni un simple "bon dia". El matí del primer dia de l'any. En els meus ulls encara es veia el rastre del maquillatge de la nit anterior. No creia en res en aquell moment però el meu cos ja tremolava. Finalment, els meus peus em van transportar fins al menjador on els grans esmorzaven. Em van fer anar a netejar-me aquells rastres de la cara que feia uns minuts jo havia vist. I plantada, de nou, davant del mirall vaig decidir que pronunciaria les paraules que m'havia negat des del visionat de la notícia.

Un cop davant d'ells ho vaig fer. Ràpid, com arrancant una tireta per no fer mal. Però ho va fer. El cor se'm va congelar. Les llàgrimes van començar a caure ràpidament. Un nus al pit que ha costat de fer marxar. No havia vist mai al pare així. No havia vist mai al pare plorar, ni menys abraçat a mi mentre ho feia. Dol veure a la persona que sempre t'ha aixecat com cau per primer cop. Suposo que els meus ulls tenyits de dolor el van fer caure a ell també. No crec que sigui bonic veure com la teva filla perd un amic.

Vaig estar estona tancada a l'habitació, la meva mare al costat intentant calmar un dolor que a dia d'avui encara persisteix. Vaig fer el cor fort, vaig eixugar les llàgrimes que encara queien i vaig tornar a aparèixer al menjador. En aquell moment, tot va passar molt ràpid, uns altres amics dels meus pares entraven per la porta, somrient i desitjant un bon any. Que per mi, pels meus, ja no ho seria. Em van veure, jo a ells. Però abans de procedir a abraçar-los la meva casi-cosina em va dedicar una mirada de consol. Aquella mirada de compassió, la que et diu "ho sento", i amb la que em demostrava que la tindria al meu costat pel que fes falta. Amb la que, també, em mostrava que no era un somni. Era real, ja no hi erets. Els meus ulls es van veure reflectits en els seus, el meu cor es va encongir i les llàgrimes van tornar a baixar soles, sense poder evitar-les. Vaig desfer els passos que no feia ni un minut havia recorregut. I les mantes del llit em van tornar a abraçar, deixant als nouvinguts amb la rialla a la boca i el pensament de la meva "mal-educació" per no haver saludat. El primer dia de l'any.

Vaig dinar, després de no menjar res des de la matinada del dia abans, uns macarrons en els quals no hi trobava cap mena de gust. Sense tenir gana, aguantant somriures i mirades compassives.

Les notícies a la televisió i els diaris anunciant la primera víctima d'aquell any feia que recordés que tot era real. L'església plena també ho va fer. La teva família a primera fila, el munt d'amics repartits, la gent que t'estimava i t'estima. Els plors de tots. El teu comiat.

Un any on cada cosa que fèiem era la primera vegada sense tu. Els primers reis, la primera festa, el primer carnaval, les primeres vacances, la primera excursió, la primera primavera, primer estiu, tardor i hivern. El primer raig de sol i la primera pluja. El primer partit. La primera trobada. Els primers somriures i llàgrimes. El primer Nadal. El primer Cap d'Any, el primer any sense tu.

Aquest any és diferent, ja és el segon cop. D'aquí poc serà el tercer. Aquell any he pogut veure com, a poc a poc, el pensar en tu no només són llàgrimes. Apareixen els primers somriures en recordar-te.

Els meus possibles fills/es que encara no sé si tindré, queden molt lluny de la teva vida. Però sé del cert que penso parlar-los hi de tu.

T'estimo molt. I et trobem a faltar, amic. Descansa estrella eterna.