Cartes a la meva àvia

22 - Carta a la malaltia

No ho puc evitar, però em fa mal que tu no ho entenguis...

La primera vegada que la meva malaltia va manifestar-se ho va fer d'aquesta forma. En aquell moment potser no ho vaig saber, o potser només em van fer falta segons per veure que aquell es convertiria en el meu pitjor malson.

Tothom prefereix patir a veure fer-ho als éssers més estimats. Prefereixo no respirar a que sigui la meva mare, el meu pare o qualsevol de la meva família el que no ho faci. Prefereixo mil vegades més que el dolor sigui meu.

Ara me n'adono que és un trauma que ha generat la malaltia en mi. Em fa por quan es manifesta en mi perquè ho fa sense avisar, m'agafa totalment desprevinguda. Però potser, ara, després d'un any i mig he aprés a controlar-ho una mica. Una mica només perquè de moment no puc amb tu. El que ara tampoc no puc controlar és alarmar-me quan una situació similar passa al meu voltant, per molt petita o enganyosa que sigui.

Tinc una por immensa a veure a la gent que estimo patir per una cosa que jo visc, em fa por perdre'ls. Després recordo que sóc jo la que et pateix a tu. Però tinc aquesta fòbia que m'has generat. I això també em cansa.

I ara que et parlo a tu, que t'he vist néixer, no vull que entenguis el que em passa perquè no ho vius. Sempre he dit que no pots parlar d'una malaltia si no la vius. Només vull que em puguis arribar a comprendre i a ajudar-me, perquè el dolor que em fa veure't patir només és queda una mica per sobre del que em fa sentir les teves paraules d'incomprensió.

Però sé, que amb aquesta malaltia, és una cosa que s'ha de viure.