Cartes a la meva àvia

50 - Carta a...

Quan portes massa dies bé tornar a baix és com si caiguessis d'un cinquè pis, o potser d'un vuitè. O millor dit, d'aquells gratacels de les grans ciutats que es veuen a les pel·lícules. Caure quan pensaves que podies tornar a somriure fa molt més mal. Caure quan tornaves a sentir il·lusió fa molt més mal. I veure com vas caient a poc a poc... a poc a poc... fa un mal terrible. I més si durant la caiguda no pots, o no saps, com tornar a aixecar el vol.

O no saps en quina mà aferrar-te per no caure. A quina mà demanar ajuda...

Hi ha moltes mans esteses, però també n'hi ha moltes d'aquestes que s'amaguen quan tu t'hi atanses. O ets tu mateixa qui pensa que se'n van, o qui no vol agafar-les.

A vegades costa tirar endavant sense ningú al teu costat.

I ara mateix jo no sé qui tinc al meu costat perquè no hi trobo a ningú. Tothom està massa ocupat amb les seves coses, amb els seus problemes. I jo tinc massa por a cridar la seva atenció. Em fa massa respecte demanar que m'ajudin. I no tinc a ningú. No tinc a ningú a qui pugui explicar el què em passa. Que m'escolti. Que m'abraci o em sostingui. No. No tinc a ningú. I passar tan desapercebuda m'afecta molt més del que em podria haver imaginat mai. Haver passat tan desapercebuda també m'afecta ara.

Em fa perdre les ganes de fer coses. Per què? Per què ho he de fer si a tothom li serà igual? Per què ho he de fer si a mi m'importa menys?

Em fa perdre les ganes de comunicar-me. Per què? Per què ho he de fer si a tothom li serà igual? Per què ho he de fer si... si a mi m'importa molt?

Em fa perdre les ganes d'aixecar-me del llit. Per què? Per què ho he de fer si a tothom li serà igual? Per què ho he de fer si a mi m'importa gens?

Porto dies sense escriure. Porto dies sense cartes. Porto dies amb mil idees al cap que allà es queden. Porto dies posposant coses a fer. Porto dies sense poder llegir. Porto dies sentint un altre cop el buit a dins. Porto dies envejant les relacions dels altres.

Porto dies sense ningú. Sense ningú... i això em fa sentir extremadament sola. Em fa sentir extremadament perduda. Només acompanyada per la por i l'ansietat. Aquestes no marxen mai i faria el que fos perquè desapareguessin.

I només tinc valor d'escriure això per poder treure'm de la ment tots aquests crits. Per poder treure'm de dins tots aquests pensaments. I per què ho he de fer si a tothom li serà igual? Aquest cop ho tinc clar, perquè ho faig per mi. Això sí que ho faig per mi. Lo altre encara m'ho he de pensar.

I per no ofegar-me escric aquesta carta. Per no sentir-me sola, o per sentir-me'n més, escric aquesta carta.

I m'encantaria dir que per uns dies ho deixaré tot i em dedicaré als meus perquès. Lluny de tot i de tothom. Centrant-me en mi per tornar-me a trobar. O trobar-me, simplement. Sense el tornar. Però sé que això no passarà perquè no puc aturar-ho tot i marxar, per molt que vulgui. Encara que sigui per mi.

I... I només vull una abraçada que em faci sentir estimada, protegida, segura. Un missatge. Una resposta. Un "estic aquí". Però de veritat. Perquè n'hi ha tants de mentida que ja no els puc ni comptar amb els dits...

Un ..... no estàs sola...

LIA