Cartes a la meva àvia

1 - Primera carta

He escrit molt sobre els meus sentiments, però sempre a candau tancat. Privat. Ningú ha llegit les meves paraules, mai. Avui faig un pas més.

T'estimo, ho sé del cert. La teva mà, des d'allà dalt m'ajuda a caminar. Et trobo a faltar, molt, sense tan sols saber que és això. Que vol dir trobar a faltar a algú amb qui has compartit tan pocs anys, àvia?

Penso en tu cada dia, i això hem fa recordar tota la gent que he tingut al meu costat i malauradament han marxat. Per no tornar. Menys dos, aquests els trobo a faltar i no he compartit ni un segon de la meva vida amb ells. Però la meva família me'n parla i saber totes aquelles coses que ells farien amb mi i per mi...

Des de ben petits la gent pregunta pels teus familiars, un dia a l'escola una activitat tractava de preguntar al teu padrí sobre la seva experiència i fer-li una entrevista. I què passa si no en tens? Si no l'has conegut mai? Si se'n va anar massa aviat com per creuar una mirada, dedicar-li un somriure o cridar-lo pel seu nom i que vingui corrents a socórrer-te. I sé del cert que els seus noms mai han sortit de la meva boca, però tampoc ho han fet del meu cap i del meu cor.

No m'han acompanyat mai a l'escola, ni al parc, ni tan sols van ser-hi el dia del meu naixement ni del meu primer aniversari. Almenys, he tingut la sort de que tu hi fossis fins al meu quart aniversari, àvia.

Faig bé en recordar-me'n de tu cada dia, o està malament per totes aquelles persones que realment pateixen? Em fa vergonya dir que encara pateixo la pena de notar que no hi ets quan realment no et vaig viure, tinc por que se'n riguin de mi. Si et dic la veritat, jo també pateixo. I gràcies al teu record el meu mal és fa més suportable. Que diguin el que vulguin els altres, cada persona pateix pel seu dolor i plora pel seu mal. Potser la resta no té els meus problemes.

Brillant al cel, per mi, pels teus...

AQUELL DIA VAIG SABER QUE MAI T'OBLIDARIA

Lia