22.-
Em vaig despertar i escoltava sorolls al meu voltant però només m'importava el dolor que tenia als canells. Em vaig moure al llit però uns braços no em deixaven.
-Fa mal...
-El què?-va preguntar en Matt.
-Els canells...
-L'Ashton ha entrat quatre vegades per veure si estaves desperta... Està preocupat...
-Ara no... Em fa mal...
-Anem a buscar calmants?
-No...-vaig dir abraçant-lo.
-Hem de despertar a la Vane i hem de fer l'esmorzar. Ho recordes?-va dir ell i vaig sospirar.
-Vaig a per la Vane tu l'esmorzar...-vaig dir i ell va assentir. Ahir no va passar gaire. Després de dir-li que l'estimava ell va dir que ell també, no em vaig poder calmar i el camí de tornada va ser en silenci total menys els meus sanglots. Al arribar a casa vaig fugir i vaig anar amb mon germà.
Em vaig aixecar del llit i em vaig posar roba de mon germà. Vaig treure el cap al passadís i al veure que no hi havia ningú vaig sortir corrents a l'habitació de la Vane. Vaig entrar i ella dormia. M'hi vaig apropar i em vaig asseure al llit.
-Vane... Vanessa... Bon dia...-vaig dir i ella es va anar aixecant.-A baix en Matt està preparant l'esmorzar.
-I l'Ash? Saps què passa? Ahir estava trist.
-No... No ho sé... Va, vés a esmorzar.-vaig dir i ella va sortir corrents. L'Ashton va entrar a l'habitació i va tancar la porta.
-Per què fuges?
-No vull parlar del tema.
-Brooke...
-Sempre acabo plorant. No vull parlar del tema.
-Et vaig dir una cosa que mai he explicat a ningú. Això vol dir alguna cosa no?
-Que erets verge?
-Que vaig veure morir als meus pares.
-Els teus pares són la Charlotte i en Jason.
-No. Els meus pares són la Abigail i l'Owen. Ells són els meus tiets.
-No cal que menteixis...
-No menteixo òstia! Ets tu la que es menteix a si manteixa! Els meus pares van morir quan tenia 8 putos anys! Els vaig veure morir amb els meus ulls i tu et queixes!! Després, també vaig veure morir a l'Ethan. I sí, jo anava amb ell el dia que va morir! La teva vida no és gaire perfecte però això no vol dir que la dels altres o sigui. T'estic dient una cosa molt privada que MAI he explicat a ningú i assobre em dius que menteixo? Ahir em vas dir que m'estimaves però no ho demostres. Estic tot el dia preocupat per tu. Et creus que m'agrada veure't plorar cada vegada que parlem sobre això? Detesto veure't plorar i més si és culpa meva.
-Cada vegada que parlem sobre això? Què és això? No som res.
-Perfecte. Que sàpigues que al contrari de tu, jo t'estimo i estic enamorat de tu. I és el pitjor error que he pogut fer en aquesta vida. Tu.-va dir emprenyat i va sortir de cop. Em vaig quedar clavada. Les llàgrimes em queien dels ulls des de feia estona. Per què era tan idiota? Per què era tan estúpida? Per què tenia tant d'orgull? Ets imbècil Brooke... La major imbècil de la història...
Les coses van canviar totalment. Ja havia passat nadal, estàvem a la setmana de cap d'any. El meu estat d'ànim era pèssim. No volia fer res, no volia menjar, no podia dormir, només volia despertar-me d'aquest malson entre els seus braços, que em calmés, em digués que tot estava bé i que sempre estaria allà. Però no. Tot anava com la merda. Volia fugir, escapar de tothom i anar a viure a New York. Comprar un pis, treballar en una llibreria... Però no. Aquí estava. A uns dies pel pitjor dia de la història i a sobre mon germà tenia novia. Estava al sofà, amb la manta com cada tarda. Ma mare va aparèixer per la cuina i es va asseure amb mi.
-Fes les maletes... Anem a un lloc.
-No estic d'ànims.
-T'ho passaràs bé... Hi anem amb la família del teu novio...
-Què? No pot estar passant... Això sí que no.
-Què passa?
-No ens parlem mare...
-Com? Però si fa res estàveu bé...
-No mare...
-Ara no puc dir que no. Vés a fer la maleta.
-Em quedo.
-No. Aquesta vegada sí que no. Véns amb nosaltres. Portes unes setmanes que no surts del llit ni del sofà. N'estic farta. Faràs les maletes o aniràs sense equipatge, allà tu.-va dir emprenyada i vaig grunyir. Vaig pujar a l'habitació i en Matt també feia la maleta. El vaig imitar però jo tirava les coses.
-Pots estar amb mi... No pot ser tant dolent...
-Si tu ho dius.-vaig grunyir.
-Va K...-va dir i el vaig abraçar. Vam baixar amb les maletes i hi havia un cotxe que no era nostre aparcat fora.
-Nens, pujareu amb la Charlotte.
-El que faltava.-vaig grunyir. La Charlotte va baixar del cotxe i l'Ashton va pujar les maletes. Em va mirar amb tristesa i em va partir el cor. Això era culpa meva.
-Matthew, puja amb la Vane al mig i els dos enamorats darrere.-va dir la Charlotte.
-Què? No. Mare no.
-Ni que no us parlessiu!-va dir rient la dona però a mi no em va fer puta gracia. Vam pujar a darrere de tot, les nostres cuixes es tocaven i la seva olor em va fer baixar encara més l'ànim. En Matt em va mirar demanant disculpes i em vaig encongir d'espatlles. La majoria del camí va estar tranquil, fins que a la Vane se li va ocórrer obrir la boca.
-Per què no us parleu?-va dir mirant-se.
-Calla.-va grunyir l'Ashton.
-No. Vull saber per què no us parleu si fa unes setmanes estàveu fent-vos petons i abraçant-vos...-va dir i em van començar a caure llàgrimes dels ulls. No vaig apartar la vista de la finestra però les llàgrimes no paraven.-I ara ella plora. Veieu? No és normal.
-Vanessa, filla, calla.-va dir son pare.
-No. S'estimen. No veig el per què no es parlen.
-Vols callar.-va repetir l'Ashton amb una veu tan dura que vaig començar a sanglotar i plorar. Em vaig tapar la cara amb les mans i sentir-lo tant aprop però tan lluny a la vegada ho va empitjorar.
-Brooke, vols que parem?-va dir la mare de la Vanessa però vaig negar amb el cap. Vaig mirar a l'Ashton, ell mirava a la finestra amb la seva mirada freda, això també em va fer trencar-me encara més. Les seves paraules dient que era el pitjor error de la seva vida em rebotaven pel cap i res no podia ser pitjor.
-I ara plora més, què està passant Ashton?-va dir la Vanessa.
-Que callis!-va grunyir ell.
-Brooke... Parem.-va dir en Jason.
-No cal...
Vaig notar un braç que m'acaronava l'equena. Vaig mirar qui era i era ell. Em va apropar a ell i em va abraçar.
-No ploris... Si us plau, no ploris...-va xiuxiuejar.
-Ho sento...
-Ara no... Però deixa de plorar... No ploris més... No val la pena-va xiuxiuejar.
-Sí... Vaig ser imbècil... Ho sento...-vaig dir sanglotant.
-Ara no, deixa el tema.-va dir ell.-No ploris...-va repetir acaronant-me l'esquena. Tornar a estar als seus braços era com una droga. M'havia fet addicte a ella i necessitava la meva dosis d' Ashton que durant aquest temps no havia tingut.
-Per què ho fas després del que he fet?-vaig preguntar més calmada.
-En aquests moments jo m'estic preguntant el mateix però el cas, és que ho faig... Descansa petita...-va dir abraçant-me.
-T'estimo...-vaig xiuxiuejar abraçant-lo més fort. Ell va sospirar però no va dir res. Tampoc esperava que respongués després d'estar un mes sense parlar i del que ens vam dir. Estar arraulida al seu pit s'hi estava tant bé i ho trobava tant a faltar que m'estava adormint. Les seves carícies a la meva esquena no van parar i ho feia tot més agradable.
-Està adormida?-vaig escoltar la veu de la Charlotte.
-Sí... Dorm com un àngel...-va dir l'Ashton però en realitat em feia l'adormida.
-Porta-la a una habitació i deixe-la dormir.
-Ja la porto jo.-va dir en Matt.
-No cal... Deixa'm fer-ho a mi...-va dir l'Ashton i si no fos perquè m'havia de fer l'adormida somriuria com imbècil. Vaig notar com algú em treia del cotxe en braços. Feia molt fred i em vaig agafar a la samarreta de l'Ashton.
-Fa fred...-vaig murmurar però ell, en comptes de dir alguna cosa va entrar a algun lloc on tenien la estufa posada. Ell seguia caminant fins que em va estirar a un llit. Em va tapar amb mantes i em va fer un petó al front.-No te'n vagis...
-Sí. Per molt que mori per abraçar-te , estar amb tu i dormir amb tu, no hi ha res solucionat. I sé que saps que hem de parlar però no em veig en cor de discurir més amb tu. No vull discutir amb tu però com sempre acabem igual seria inútil parlar. Encara que al cotxe no t'hagi dit res jo també t'estimo... Però sóc massa orgullós per dir-t'ho a la cara i ho faig quan estàs adormida...-va xiuxiuejar acaronant-me la galta.
-Res tornarà a ser com abans no?-vaig dir amb veu adormida.
-Però depèn de nosaltres que sigui millor. Descansa, demà ens faran aixecar aviat... Li diré a en Matt que estàs aquí...
-No et pots quedar?
-No.-va dir amb veu freda.-Descansa.
Vaig escoltar la porta tancar-se i em vaig asseure al llit. Vaig agafar un coixí i el vaig tirar a terra amb ràbia. En Matt va entrar i em mirava preocupat.
-Què ha passat?
-Tens la germana més imbècil del planeta.
-Ja hi tornem... Saps que no és veritat. De què heu parlat?
-No hem parlat... Ha dit que seria inútil parlar... Que m'estimava però que no...
-Has de quedar-te amb lo bo... T'estima...-va dir abraçant-me.
-D'aquí dos dies...
-Ja ho sé... Em quedaré amb tu aquí perquè no estiguis sola...
-Vés amb els altres... Si et quedes només em veuràs plorar...
-No et veuré plorar perquè et faré riure. Vols que em quedi amb tu avui?
-No ho sé... És igual, vés a la teva habitació...
-Em quedo... No m'importa Brooke... Recullo la teva maleta i la porto aquí... Tothom està sopant... Baixem.
-No tinc gana. Vés tu.
-Fa un mes que no sopes. Estàs molt prima. Massa i tot... Has de menjar.
-Estic bé.
-No. No ho estàs. Estàs depresiva. No menges, no surts, només estàs al sofà, dorms i plores. No és bo! Has de menjar, sortir, somriure, córrer, ser feliç.
-No estic d'ànims...
-Baixa ja!
-No!
-Et dic que baixis i mengis!
-No tinc gana! Vull dormir!
-Què està passant aquí?-va dir mon pare entrant.
-No vol menjar!
-No tinc gana! Vull dormir!
-Prou!! Els dos, a baix!
-No! Deixeu-me en pau!-vaig cridar.
-Brooke, no t'has vist? Estàs molt prima. A ta mare i a mi també ens preocupes. Si us plau, baixa i menja.
-No tinc gana... Deixa'm dormir.
-No. Per què estàs així?
-Per res.
-Brooke...
-Callareu si baixo?-vaig grunyir.
-Només ens preocupem per tu. Vull que mengis.-va dir en Matt.
-Si us plau, deixeu-me en pau.-vaig demanar aixecant-me però em vaig marejar i em vaig haver d'agafar a la paret.
-Què passa?
-Res...-vaig dir posant-me dreta però em va tornar a passar i em vaig asseure al llit.
-Digues què et passa.
-Em marejo...
-Has de menjar. Ja.-va dir mon pare ajudant a aixecar-me del llit. Em vaig recolzar a ell i vam baixar.
-Què li passa?-va dir la Vanessa.
-Porta sense sopar un mes.-va dir en Matt.
-El meu germanet també... A vegades li passa això...-va dir la Vane. Vam entrar a la cuina i em vaig asseure a una cadira. Estaven tots i em miraven però m'estava marejant.
-Brooke, estàs bé?-va dir el pare de la Vanessa.
-Menjar. Ràpid.-vaig escoltar dir a mon pare.
-Encara no està del tot...
-Alguna cosa. Qualsevol.-va dir en Matt. En Matt i mon pare buscaven pels armaris com bojos.
-Per què tanta pressa?-va dir ma mare.
-Saps que porta un mes sense sopar?
-Sí...
-Té marejos. Necessita menjar o s'acabarà desmaiant.-va dir mon pare. Em començava a marejar altre vegada i anava a caure però algú em va agafar. Només per la olor ja sabia que era ell.
-No et moguis i no tanquis els ulls fins que no mengis. Mira a la taula...
-El cap em dóna voltes...
-Recolza'l aquí...-va dir i va posar el meu cap al seu pit.-Matthew, ràpid. No aguantarà gaire.-va dir l'Ashton i em van passar un paquet de galetes. Me'n vaig començar a menjar i cada vegada em sentia millor.-No facis moviments bruscos i després de menjar vés a dormir.-va dir ell i vaig assentir. Se'n va anar al seu lloc i mon germà em mirava preocupat. Em van servir el menjar però no tenia gana.
-Brooke... Menja.-va dir mon pare.
-No tinc gana.
-Brooke. T'ho hem estat passant aquest mes però ja n'hi ha prou. Menja o tornes a casa.
-Doncs torno a casa.
-K... No fotem...-va dir mon pare i vaig bufar.
-Demà a la nit què voleu fer?-va dir en Jason.
-Ens podem quedar i celebrar-ho aquí o podem sortir a sopar.-va dir mon pare.
-Em sembla bé. Anem a sopar aviat i tormem abans de les 12. Què hi dieu?-va dir la Charlotte mirant-se.
-Sí!!!-va dir la Vane.
-Matthew i Brooke?
-No celebro cap d'any. Em quedaré.-vaig dir encongint-me d'espatlles.
-Jo em quedo amb ella.-va dir en Matt.
-Per què no ho celebres?-va dir el pare de l'Ashton.
-Res.
-Fa dos anys que es queda a casa.-va dir ma mare.
-I aquest any no vols sortir? T'aniria bé.-va dir la Charlotte.
-No.-vaig insistir. Mon germà em va donar un cop per sota la taula, el vaig mirar i em va senyalar el plat. Vaig començar a menjar per molt que no m'entrés res.