™

6.-

6.-

Avui és diumenge, com estimo als diumenges. El meu llit era tan còmode que sortir d'ell seria pecat. Per mala sort, el meu mòbil va començar a sonar, anunciant que algú trucava. Per què no l'havia deixat sense volum?

-Vols agafar-lo.-va grunyir en Matt mig adormit, vaig mirar qui era però només apareixia el número.

-Sí?

D: Brooke?

-Sí, sóc jo.

-No parlis aquí! Vull dormir!-va dir mon germà.

-Calla!-vaig dir sense mourem.

D: Sóc en Dylan...

-Oh, hola. Passa alguna cosa?

D: M'agradaria... Parlar amb tu...

-D'acord.

D: Aquesta tarda, ton germà ha convocat a l'equip, la setmana que ve tenim el primer partit i bé, si pots vindre sense l'Ali... Podríem parlar...

-D'acord, doncs vindré.

D: Gràcies. Fins després.

-De res. Adéu.-vaig dir i vaig penjar.

-M'has despertat.-va grunyir mon germà.

-Això et passa per convocar a l'equip un diumenge a la tarda.

-Com ho saps?

-M'ho acaba de dir en Dylan.

-Ah... No estàs pillada per l'Ash veritat?-va preguntar.

-No... Per què?

-Ahir tenia una xuclada en tot el coll...-va dir somrient, si sabés qui li havia fet...-No voldria que et fés mal.

-No me'n farà...-vaig dir rient i em vaig recollir el cabell amb una cueta.

-Què és això?-va dir apropant-se al meu coll.-Qui t'ho ha fet!?

-No ho recordo Matt. Estava borratxa i no recordo res...-vaig mentir.

-Per molt que estiguis borratxa no et deixis tocar.

-Ni que fos una fresca.

-No ho ets.-va dir mon germà.-No puc creure que la mare estigui embarassada...

-Jo tampoc...-vaig dir i el meu mòbil va tornar a sonar, el vaig agafar i era ma mare.

-Mare? Què passa?

M: Brooke... He tingut un accident amb el cotxe... L'ambulància està arribant... Aneu a l'hospital... El pare està al meu costat està inconscient...-va dir plorant i mig adormida.

-Què? Mare no... Ara venim, si us plau, no t'adormis, passi el que passi... Mare?

M: Brooke... No m'adormiré, t'ho prometo... Ja està aquí l'ambulància... Veniu a l'hospital si us plau...

-Ara venim... T'estimo.

M: I jo petita, us estimo als tres.-va dir i va penjar.

-Què passa?-va preguntar mon germà.

-El pare i la mare han tingut un accident de cotxe. Anem a l'hospital.-vaig dir vestint-me, ell em va imitar i vam anar corrents a l'hospital. Vam arribar i ens van fer esperar una maleïda hora.

-Familiars de la Vanessa Johnson.-va dir un metge i jo i mon germà ens vam aixecar de cop.-Si us plau, acompanyi'm...-va dir i vam anar a una habitació, estava ma mare dormint i agafant-se la panxa.-Ara està cedada perquè estava molt nerviosa pel seu marit. No li ha passat res, els nadons estan bé, i ella també. Li hem fet tot tipus de proves i tot a sortit que està bé, així que no us preocupeu. El vostre pare segueix al quiròfan, l'únic que us puc dir és que està en bones mans, a part que no sé res més. Quan sàpiga alguna cosa us la dic. No l'agovieu gaire i no crideu. Vindré d'aquí una estona...-va dir i va sortir. Vaig mirar a la mare i la panxa li sortia bastant, dos o tres centímetres. Em vaig apropar a ella i li vaig acaronar la mà.

-Mare...-va xiuxiuejar en Matt.

-Mare...-vaig xiuxiuejar jo.

-Matthy... Brooke...-va dir somrient i mig adormida. Ens va agafar les mans i les va posar a la seva panxa.-Els he perdut?-va preguntar.

-No mare... Esteu els tres bé...-vaig dir i ella va obrir els ulls.

-On està el pare?-va preguntar.

-Està a quiròfan, ara no et preocupis per ell.-va dir mon germà. Ella es va asseure a la camilla i es va acaronar la panxa.

-Pensava que els perdia...-va dir amb la veu trencada.

-Mare tranquil·la... Esteu bé...-vaig dir acaronant-li la mà i fent-li un petó a la panxa.-La Jess ara ve. Però esteu bé, el pare segur que també està bé... No et preocupis...

-Us estimo... Sou els millors fills...-va dir ma mare i la vam abraçar. El matí el vam passar a l'hospital, la Jess ja havia arribat amb el seu novio i encara no sabíem res del pare. Li van portar el menjar a ma mare i jo moria de gana.

-Matt, Brooke, aneu a dinar, ens quedem nosaltres, qualsevol cosa us truco...-va dir la Jess, vam assentir i vam anar a la cafeteria de l'hospital, vam comprar un sandwich de màquina i cap dels dos va dir res.

-Aquesta tarda... Crec que cancel·laré l'entrenament....-va dir mon germà.

-Jo també hi he d'anar, no el cancel·lis, si la Jess em truca t'ho dic i sortim corrents...

-D'acord...-va dir i va sospirar.-Creus que el pare es recuperarà?-va preguntar amb veu trencada.

-Clar que es recuperarà petit... Per què ho dius?

-Porta més de cinc hores al quiròfan... No tinc un bon pressentiment...

-No diguis això. Clar que es recuperarà...

-I si no? I si es mor? I si es queda en coma? O paralític? I si té càncer?-va dir histèric i em vaig asseure al seu costat.

-El pare és fort. Passi el que passi, ell tirarà endavant. Ja veuràs com no és res...-vaig dir abraçant-lo.

-I si ho és què?-va dir plorant i abraçant-me.

-Si ho és ho superarem tots junts, com sempre petit... No ploris... El pare estarà bé... Va tornem...-vaig dir aixecant-me i vam tornar a l'habitació. El metge va entrar darrere nostre i va tancar la porta.

-El seu marit ja ha sortit de quiròfan...-va dir ell.-Està estable, li han hagut d'obrir per treure els vidres clavats a dins, en tenia fins hi tot a l'estómac, vol que el posem en aquesta habitació o en una altre?-va preguntar.

-Aquesta, si us plau...-va demanar ma mare.

-D'acord, ara en uns minuts el portaran. No alceu molt la veu i no l'atabaleu...-va dir, va sortir de l'habitació i mon germà em va abraçar.

-T'ho he dit que no seria res...-vaig dir abraçant-lo. Després de cinc minuts, van portar una camilla a l'habitació de ma mare, amb mon pare sobre. El van deixar, li van posar uns cables i ell ens va mirar somrient. El vam abraçar i ma mare es va posar a plorar. Mon pare va allargar una mà, ma mare també i es van agafar de la mà.

-Ho sento... Ho sento molt...-va dir mon pare.

-L'important és que tots estem bé...-va dir ma mare plorant.-T'estimo...

-T'estimo bonica...-va dir mon pare.-Si no estigués connectat m'aixecaria...-va dir somrient.

-Ja m'aixeco jo...-va dir ma mare.

-No.-va dir en Matt.-Mare, millor que no...

-Necessito abraçar a ton pare...-va dir i, ella tossuda, es va aixecar, va caminar cap al llit del meu pare, s'hi va asseure i es van abraçar.-T'estimo... Pensava que et perdia...

-T'estimo... Mai em perdràs... M'hauràs de suportar fins que em mori...-va dir ell acaronant la seva panxa.-Estan bé?-va preguntar i ella va assentir.

-Mare torna al llit... Està venint el metge...-va dir la Jess mirant per la finestra i ella va tornar. La tarda la vam passar en família, fins que es van fer les sis i mon germà tenia l'entrenament.

-Mare... La Brooke i jo hem d'anar a l'entrenament...-va dir en Matt.

-Aneu-hi, nosaltres estem bé...-va dir ella agafant la mà del pare. Ens vam acomiadar d'ells i vam pujar al cotxe, posant camí a l'institut, quan vam arribar, tot l'equip ja entrenava, amb l'entrenador a la banqueta.

-Vés amb l'entrenador, qualsevol cosa, m'ho dius...-va dir mon germà fent-me un petó.

-T'ho prometo petit.-vaig dir fent-li un petó a la galta i vaig anar al costat de l'entrenador.

-Per què ha arribat tard?-va preguntar.

-Els nostres pares estan a l'hospital, han tingut un accident.-vaig respondre.

-D'acord... Estan bé?

-Sí.

-Tu hi entens de futbol americà?-va preguntar mirant com jugaven.

-Una mica. Per què?

-Necessito que em facis un favor. Hi ha un exercici que sempre l'he volgut fer però jo sol no puc.

-D'acord, en què consisteix?-vaig preguntar.

-Pot semblar que ho puc fer sol però en realitat no. Ells correran per la pista, tu et col·locaràs al mig, si vols et puc deixar alguna protecció, tu has de dir un número, i el número que sigui ha de passar-me la pilota a mi. Ho podria fer jo sol però si ho faig sol, identifiquen la meva veu i sempre encerten, si hi ha una veu diferent els hi costarà més. Vols provar-ho?-va preguntar i vaig assentir. No vaig entendre quina ajuda necessitava però si no m'avorriria com una ostra. Va xiular, tots es van apropar i es va pujar a un banc perquè tothom el veiés.-Traieu-vos el casc. Quants cops us ho he de dir que quan us cridi us traieu el casc?-va dir l'entrenador i tots es van treure el casc. Vaig identificar a mon germà, a en Dylan i a l'Ash. Tots tenien el cabell xop i suat.-Així millor, ara farem un exercici que heu fet milers de vegades però que trobareu més difícil.

-Per què?-va preguntar un.

-Deixa'm acabar d'explicar Adams. Vosaltres us posareu a córrer per la pista, quan escolteu el vostre número em passeu la pilota a mi. No a la Brooke. Qui li tiri una pilota a la Brooke serà eliminat, i així fins que només quedi un.

-Però com ens confondrem?-va dir un altre.

-Ja ho veuràs com no és tan fàcil...-va dir l'entrenador somrient.-Teniu cinc minuts de descans mentre no ho preparo.-va dir l'entrenador i tots se'n van anar al vestuari.-Ara et donaré la llista de números, intenta no seguir el mateix ordre. Vols alguna protecció?-va preguntar.

-Sí, si us plau.

-D'acord, li demanaré a ton germà que sempre en té dos. Ara vinc...-va dir entrant al vestuari i em vaig quedar sola. Feia por el camp sense ningú. Em va semblar veure algú entre les ombres, va desaparèixer i va aparèixer a un altre lloc. Juro que moria de por. Sort que l'entrenador va tornar.

-He vist un home allà...-vaig dir senyalant la ombra.

-Brooke, no hi ha cap home. Deu ser una ombra. Ja ho sé que fa por però no s'hi pot fer res. Té, les proteccions són les velles de ton germà i la samarreta de'n Greason. Posa-t'ho a sobre.-em va ajudar a posar-me aquell trasto i sort que portava converse.-Si veus que et ve una pilota, tira't a terra o aparta, et poden fer mal.-va dir i vaig assentir. Tots els jugadors van tornar amb el casc posa't i no sabia dir qui era qui. Es van posar a trotar amb una pilota a les mans i jo em vaig posar al mig.-Va Brooke! Comença!-em va cridar l'entrenador des de l'altre punta del camp.

-09!!!-vaig cridar i un li va tirar la pilota a l'entrenador.

-Bona Greason!-va dir l'entrenador. Vaig estar cridant números durant una bona estona, les úniques persones que no m'havien tirat la pilota a mi eren el 09 l'Ash i el 69, mon germà.-Només quedeu dos! Correu per la pista petita!-va cridar l'entrenador i els dos es van apropar a mi. Vaig seguir cridant números, a vegades m'equivocava però servia per desconcentrar. Els dos estaven petats, no podien quasi ni córrer.

-Kendall! Que parin ja no!? S'estan a punt de desmaiar!-vaig cridar i mon germà va caure a terra. Vaig anar corrents cap a ell i estava despert.-Petit...-vaig dir traient-li el casc.-Sóc jo...

-Brooke... No puc més...

-Ja ho sé... Has fet molt d'esforç...-vaig dir acaronant-li el cabell i l'Ash va aparèixer corrents amb una botella d'aigua. Li van tirar per la cara, fent que el meu pantaló es mullés, però m'era igual. Va beure aigua i començava a tornar en si.

-Brooke...-va xiuxiuejar mirant-me.

-Sóc jo petit...-vaig dir somrient.-Va anem a la banqueta...-vaig dir aixecant-me, entre jo i l'Ash el vam aixecar i em va ajudar a portar-lo a la banqueta. Em vaig asseure al seu costat i ell em va utilitzar de coixí. Em vaig treure la samarreta i proteccions i el vaig abraçar.-Estàs millor?-vaig preguntar, va assentir i es va arraulir al meu pit.

-No puc seguir... No puc més...-va xiuxiuejar abraçant-me.

-No passa res...

-Eh. Johnson, pots seguir o no?-va preguntar l'entrenador.

-No.-vaig dir jo.

-D'acord, que descansi, s'ho mereix.-va dir somrient.-Greason, si tu també vols descansar pots.-va dir, l'Ash es va treure el casc i es va asseure al meu costat. Li vaig acaronar el cabell a mon germà mentre ell m'abraçava i recuperava la respiració.

-Matt... Estàs bé?-vaig preguntar i ell va assentir sense deixar-me anar.-Necessites alguna cosa?

-A tu...-va xiuxiuejar i vaig somriure.

-Estic aquí petit...

-Com és que has vingut?-va preguntar l'Ash.

-Et molesta?-vaig preguntar.

-Ja saps la resposta clumsy...

-En Dylan m'ha demanat que parli amb ell.-vaig respondre i ell va assentir.

-Puc posar el cap aquí?-va dir mirant la meva espatlla.

-Clar.-vaig dir somrient i ell ho va fer. La meva mà dreta va sortir a buscar la seva, i a mig camí se la va trobar. Ens vam mirar, vam somriure i les nostres mans es van començar a acaronar. Després d'una estona seguíem igual, mon germà arraulit al meu pit i abraçant-me, semblava que dormís, i la meva mà i la de l'Ash acaronant-se.

-Greason! A la pista!-va cridar l'entrenador, ell va assentir, em va guinyar un ull, es va posar el casc i se'n va anar.

-Matt... Estàs despert?-vaig preguntar però no va haver-hi resposta. Ara s'havia adormit, el que em faltava. Mitja hora més tard, l'entrenador els va cridar a tots al mig del camp i van començar a parlar, vaig mirar l'hora i l'entrenament s'havia acabat.-Matt... Petit... Hem d'anar cap a l'hospital amb la mare i el pare...-vaig xiuxiuejar i es va anar despertant.

-Brooke? On estic?-va preguntar.

-A l'entrenament. Ara estan tots reunits al mig del camp.

-Estic molt cansat per anar-hi...-va dir.

-No hi vagis, no passa res.

-Em trobo malament...-va xiuxiuejar.

-Tens fred?-vaig preguntar i va assentir.-Ara ho soluciono...-vaig dir acaronant-li l'esquena, l'entrenador va vindre cap a nosaltres i es va asseure al meu costat.

-Capi, com estàs?-va preguntar.

-Fatal...-va xiuxiuejar en Matt.

-Vés a dutxar-te, que la Brooke t'acompanyi i quan surtis, faré entrar als altres. Això sí, espera't a marxar, quan tots estigueu dutxats parlarem dels entrenaments. Serà un moment.-va dir l'entrenador, ell va assentir sense moure's i se'n va anar amb els altres.

-Va, a la dutxa...-vaig dir aixecant-me.-Però m'has d'ajudar, jo sola no et puc portar...-vaig demanar, va assentir i vam caminar cap a les dutxes, vam entrar i es va asseure al banc que hi havia davant de les dutxes.

-Ja em desvesteixo jo...

-Matt, som germans, t'he vist despullat milers de vegades. Deixa'm ajudar-te...-vaig dir i ell va assentir. Li vaig treure les proteccions, la samarreta i els pantalons.

-La tovallola la tinc a l'armari...-va dir. Vaig anar a l'armari, li vaig passar, ell es va treure els bòxers i es va enroscar la tovallola. Va entrar a una dutxa, va tancar la porta i va deixar la tovallola penjant a la porta.-Pots agafar la meva bossa, treure la roba neta i posar-hi la bruta?-va preguntar.

-Sí. Si necessites qualsevol cosa diga-m'ho.-vaig demanar. En cinc minuts ja estava sortint de la dutxa, el vaig ajudar a vestir-se i vaig recollir tots els seus trastos.

-Tinc una jaqueta a l'armariet...-va dir, la vaig agafar i li vaig passar. Ell se la va posar i va sospirar.-Per què estic tan fet merda?

-Hem passat tot el dia a l'hospital, és normal. A més t'han fet córrer moltíssim. Els dos estàveu morts.

-He quedat com un gallina davant del meu equip...

-Per què?

-M'he desmaiat perquè no podia més...

-Això no és quedar com un gallina, això és donar-ho tot pel teu equip. Va, sortim...-vaig dir aixecant-me, va passar el seu braç per les meves espatlles i vam sortir del vestuari, quan vam sortir, estava tot l'equip esperant i van aplaudir. Mon germà somreia com un ximple.

-Gràcies...-va dir somrient i tots el van abraçar. Ells van anar a la dutxa i nosaltres vam anar a la banqueta amb l'entrenador.

-Estàs millor?-va preguntar l'entrenador. Mon germà es va asseure al costat de l'entrenador i jo al seu costat.

-Em trobo malament...-va xiuxiuejar ell posant el seu cap a la meva espatlla.

-Si no et trobes bé, la setmana que ve no vinguis. Has d'estar sa pel partit. Et faré jugar bastant, ja que ja no ets el quarterbag m'agradaria recompensar-t'ho...-va dir l'entrenador.

-No cal... Està en bones mans el meu lloc...-va xiuxiuejar en Matt somrient. Ells dos van estar parlant.