™

46.-

46.-

Ens vam asseure tots als sofàs que hi havia i ningú va dir res. Jo ho estava assimilant i també estava una mica adolorida. El dolor al pit havia tornat i això no era gens bo. Hauria de tornar al metge i no en tenia ganes.

--Què ha passat? Qui és l'Alice?--va preguntar la Mandy.

--L'Alice Clark té 25 anys. Els seus pares són drogoaddictes i traficants. Aquest any han matat al seu pare uns russos.--va començar a explicar en Mason.

--Com? El seu pare no tenia càncer?--va preguntar la Jota.

--No. Us va mentir. Ella està involucrada en més de tres assassinats, és esquizofrènica i suposo que les veus del seu cap li diuen que si mata a algú, ells se n'aniran però mai ho fan.--va continuar l'Ashton.

--I per què mai ens va fer res a nosaltres?--va preguntar la Mandy.

--Suposo que com us tenia apreci, no us volia perdre. Amb vosaltres es deuria oblidar de les veus i de tot, per això mai us va fer res.--va dir en Mason.

--I tu com saps tot això?--va preguntar la Jota.

--En realitat... Sóc agent federal, company de l'Ashton. Bé, excompany perquè ho deixarà.

--Què? M'has mentit?--va dir la Mandy mirant-lo.

--Tot té una raó.--va dir ell, la Mandy va pujar i ell la va seguir.

--I avui?

--L'Alice ha notat rar a en Dylan, l'ha apunyalat al braç i ha agafat a en Matt com a ostatge pel coll. Ha hagut una petita discussió, però al final l'Alice s'ha cansat, li ha clavat una mica el ganivet i la Brooke a disparat.--va explicar l'Ashton rodejant-me amb el seu braç.

--I ara què fem?

--Està clar no? La vida segueix.--va dir en Dylan que no havia dit res.--No podem desaprofitar aquesta casa amb lo maca que és, ens ho hem de passar bé. Crec jo.

--Jo també ho crec.--va dir en Matt.

--Ashton.--vaig xiuxiuejar amb els ulls plorosos.

--Eh, què passa?

--He disparat a l'Alice i la podria haver matat.

--Va, no ploris.--va xiuxiuejar abraçant-me però no ho podia evitar. Entre el dolor que cada vegada es feia més agut i el que havia passat estava en xoc.--Ho estàs acceptant, això és bo però no has matat a ningú. Tranquil·la.--va xiuxiuejar acaronant-me l'esquena.--Tranquil·la, no ploris. Va, bonica.--va xiuxiuejar.--Tu ets forta Brooke, això no és res comparat amb el que t'ha passat. Va bonica.

--Quasi mata a en Matt.

--Ja ho sé però l'has salvat. Li has salvat la vida al teu germà. Tranquil·la.--va xiuxiuejar.--Va Brooke.

--Et necessito.--vaig xiuxiuejar.

--Per què?

--Amb tu estic tranquil·la i m'agrada que m'abracis.--vaig xiuxiuejar i va riure. Per sort s'havia cregut la mitja mentida. Realment, el necessitava al meu costat per no sentir-me sola en la situació que pròximament em trobaria i també perquè quan m'abraçava em calmava a part de que m'encantava estar als seus braços.

--Seràs mimosa.

Narra Ashton

La Brooke no es desenganxava de mi. Estava asseguda sobre meu i no em deixava anar. Que no em molestava en absolut, m'encantava abraçar-la però havia de parlar amb en Mason.

--Brooke.

--Hm?

--He d'anar a parlar amb en Mason.