™

23.-

23.-

D'aquí una hora era mitjanit. El meu estat d'ànim estava per sota del subsòl. Portàvem veient pel·lícules amb en Matt des de que se'n van anar però a la mínima em posava a plorar. Amb l'Ashton no havia parlat des d'ahir. El que em calmava era que estava allà quan el necessitava. En Matt estava sllo0ppa meu, jo sobre seu estirada i abraçada a l'elefant de peluix. Ens cobria una manta i estava la calefacció endollada. Vaig escoltar un cotxe i em vaig aixecar de cop.

-Estic dormint. No em poden veure.-vaig dir sortint corrents cap a la meva habitació i m'hi vaig tancar. La porta principal es va obrir i em vaig posar al llit amb l'elefant. Van entrar els meus pares a l'habitació i es van asseure al llit.

-Vine aquí petita...-va dir ma mare i em vaig asseure entre els dos.-T'estimem molt... I l'únic que volem és que siguis feliç, que puguis fer la teva vida... I si et diem que mengis és perquè ens tens molt preocupats. Imagina que tens una filla i que no sopa. Es comença a aprimar i aprimar i li agafen marejos... La faries menjar oi?

-Sí...

-Doncs és el mateix... Només volem el teu bé...-va dir mon pare.-T'estimem molt.-va dir i em van abraçar.-Fins l'any que ve petita... Bon any nou...

-Bon any...-vaig dir abraçant-los.

-T'estimem molt petita... Molt...-va insistir ma mare.

-Jo també...-vaig xiuxiuejar. Van sortir i em vaig quedar sola. Vaig abraçar a l'elefant i vaig escoltar crits.

-3... 2... 1... Feliç any nou!-vaig escoltar cridar a algú i em van començar a caure llàgrimes dels ulls. Feia uns anys, a les 00:05h estava rebent una trucada de l'hospital, dient que l'Eth acabava de tindre un accident de cotxe. En Matt va entrar corrents i em va abraçar.

-T'estimo... No ploris. No ploris K...-va repetir.

-T'estimo...

-No ploris...

-És com si fos ahir...

-Tranquil·la...-va dir ell abraçant-me més fort.-Per molt que ploris no tornarà...

-Ja ho sé... Això és el pitjor...

-No ploris...

-Vés amb els altres... Diverteix-te...

-No et deixaré sola...

-Estic...

-Fatal. No estàs bé.-va dir interrompent-me.

-Vés a celebrar-ho... No siguis imbècil.

-Vine amb mi.

-No. No em veus? Matt, ara em dormiré... Vés-hi...

-D'acord... T'estimo...-va dir fent-me un petó al front i sortint. Vaig abraçar a l'elefant i em vaig estirar. No podia dormir, plorava. Vaig escoltar que tothom se n'anava a dormir i silenci. No parava de reviure moments amb ell i ho empitjorava tot.

Devien ser les quatre de la matinada i no podia dormir. Seguia plorant i abraçant al peluix. Es va obrir la porta de la meva habitació però no podia veure qui era per la foscor.

-Portes quatre hores plorant...-va dir aquella veu... La seva veu...

-Ja ho sé...-vaig dir eixugant-me les llàgrimes i ell es va apropar.-Què vols?

-Que deixis de plorar...-va dir asseient-se al meu llit.-Una abraçada?-va preguntar i em vaig tirar als seus braços. El vaig abraçar i ell a mi.

-Ho sento... Ho sento per no fer-te cas quan em volies explicar lo dels teus pares, ho sento per no creure't, ho sento per fallar-te, ho sento per dir que no érem res, ho sento per ser tan imbècil, ho sento per ser el teu pitjor error en aquesta vida...