™

48.-

He pensat això de la marató i em sembla bé però si faig marató de 3 capítols, d'aquí un temps ja només quedarà un capítol que ja serà el final. No sé si m'explico. Hi han dues opcions:

1.- Marató de tres capítols (incloc aquest) i d'aquí una setmana el final

2.- O durant un mes aproximadament segueixo penjant els quatre capítols que queden.

LY

L

****

48.-

Els següents dies a aquella casa van ser fantàstics, fins hi tot per en Dy. Tothom va mig oblidar el que havia passat i el dolor no va tornar a aparèixer. Avui era l'últim dia, em sabia molt greu però també volia veure als meus germans, als meus pares i a la Jess. Tornàvem per la nit i ara tothom estava fent la migdiada. L'Ashton i jo estàvem desperts però només parlàvem. La setmana següent ell se n'anava un mes amb la seva família. La resta del dia va ser divertit, vam fer maletes i ens vam posar al cotxe. Anàvem com a l'anada. Estava mig adormida quan vam entrar a la ciutat, em van deixar a casa, igual que a en Matt, vam entrar i tot estava en silenci. Vam anar a l'habitació i ens vam adormir. I així van passar els dies. Un dia anàvem a la  piscina, l'altre quedàvem, l'altre m'avorria com una ostra, etc. L'Ashton tornava la setmana que ve i per fi el podria veure. La Jess i l'Aiden es casarien, al final ma germana va acceptar.

Ara em trobava a casa en Dy, per animar-lo una mica. Ja estava molt millor de lo de l'Alice però avui tenia un dia dolent. Estava estirada al seu llit i em va agafar un atac de tos. Em vaig asseure tossint i en Dy va vindre al meu costat.

--Estàs bé?

--Sí.--vaig dir sense deixar de tossir però em començava a ofegar i el dolor al pit va tornar. Oh no, una altre vegada no. Feia temps que no em passava.

--Brooke què passa?

--És... Un... Atac... D'asme.--vaig mentir tossint i es va posar histèric.

--Què faig?

--Hospital...--vaig dir posant-me la mà al pit.

--D'acord, anem.--va dir agafant-me en braços. Va sortir corrents i em va pujar al cotxe. Va pujar ell i va sortir corrents.--Respira poc a poc, intenta-ho.

--No... Aire...

--Tranquil·la. Si us plau, no et moris.--va dir anant molt ràpid. No sé quant va trigar però se m'estava fent etern i horrorós, la sensació que et falta l'aire i que no pots respirar no es gens agradable, a part del dolor que sentia al pit. Va arribar, em va agafar en braços i va entrar a emergències corrents i cridant. Em van posar a un llit d'hospital i un infermer em va intentar calmar.

--Johnson, és el que jo sé?--va preguntar el meu metge.

--Sí.--vaig aconseguir dir i no sé què van fer però vaig perdre la consciència.

Narra Dylan

Estava desesperat. Se l'havien endut i no em deien res. No podia parar de plorar, a ella sí que no la podia perdre. Seria la meva perdició. Vaig treure el mòbil i vaig trucar a en Matt.

M: La vinc a buscar ja?

--No... Ella estava i tos i no la puc perdre.--vaig dir sanglotant.

M: Dylan, tranquil. Què li ha passat a la Brooke?

--Li ha agafat un atac d'asme. Estic a l'hospital. Matt no la puc perdre. Ella no.