™

37.-

37.-

Estava nerviosa.

Molt nerviosa.

Massa nerviosa.

I tot per culpa de l'Ashton.

Avui era el dia que coneixeria a sa mare i estava nerviosa. Quedaven cinc minuts perquè les classes acabessin i els meus nervis augmentaven. Portava un vestit blau ample per la cintura però estret pel pit. Era molt senzill. L'Ashton estava al meu costat i es reia del meu nerviosisme.

--Para quieta, em poses nerviós.--va dir rient i vaig grunyir.

--Estic nerviosa per culpa teva. No tens sentiments.

--Sí que tinc sentiments, però sé que tot anirà genial.--va dir rient-se de mi. El timbre va sonar i em vaig aixecar de cop.

--Tranquil·la...--va dir somrient, em va agafar la mà i vam sortir fora. Vam anar a la moto i em va passar el casc.--No et preocupis per res. Vas preciosa i li cauràs bé...--va dir besant els meus llavis i es va posar el casc.

--Brooke.--va dir en Matt i em vaig girar.--Cuida't sí? Quan torni de l'entrenament et vull veure a casa.

--Que sí, tranquil.--vaig dir besant la seva galta. Vaig pujar a la moto i l'Ashton va arrancar.  Vam arribar a casa seva i el cos em va començar a tremolar. Vaig baixar, li vaig tornar el casc i els va guardar.

--Brooke, vine aquí...--va dir l'Ashton abraçant-me.--Tot anirà bé. No estiguis nerviosa per res.

--Estic molt nerviosa...--vaig xiuxiuejar abraçant-lo.

--Tranquil·la... Només és ma mare... Quan et vegi es tirarà sobre teu abraçant-te. Ja ho veuràs...--va xiuxiuejar. Em va deixar anar i em va agafar la mà, llaçant-la amb la seva. Vam caminar cap a l'entrada i ell va obrir la porta.--Mama! Estem aquí!--va dir l'Ashton deixant els cascs a terra i es va escoltar un crit.

--On està!? On està!?--va cridar i va aparèixer per la cuina una dona clavada a l'Ashton. L'únic diferent eren els ulls i una mica el nas.

--Mama, Brooke, Brooke, ma mare.--va dir l'Ashton i la mare de l'Ashton va cridar i va vindre cap a mi corrents. Ho dic de veritat, es va fotre a corre i em va abraçar.

--Déu meu!! No m'ho puc creure!--va dir deixant-me anar, mirant-me i tornant-me a abraçar. Em va deixar anar i em va començar a fer petons i mirar-me.--Ets tal i com em va dir l'Ashy!

--Mama, no em diguis així i pobreta, deixa-la respirar que li faràs mal.--va dir l'Ashton.

--Ostres, és veritat. Ho sento. Com estàs d'allò de l'esquena?

--Bé... Estic bé...--vaig dir somrient.

--Ai!!--va dir i em va tornar a abraçar.

--Mama... L'atabalaràs...--va dir l'Ashton darrere nostre i sa mare em va deixar anar.--I la mare?

--Està a la cuina, fent el dinar. Anem!--va dir sortint cap a la cuina.

--Què? Què et sembla?--va dir l'Ashton.

--Ashy...--vaig dir apropant-me a ell i abraçant-lo.

--Com em diguis així...

--Ashy...--vaig repetir.--És adorable ta mare.

--Un àngel caigut del cel. Mai més ben dit.--va dir abraçant-me.--Et trobes bé?

--Sí...--vaig xiuxiuejar.

--Va parelleta!--va dir sa mare des de la cuina i vaig riure.

--Sembla que gemegi. Ashy.--vaig dir rient.