™

22.-

22.-

Em vaig despertar i escoltava sorolls al meu voltant però només m'importava el dolor que tenia als canells. Em vaig moure al llit però uns braços no em deixaven.

-Fa mal...

-El què?-va preguntar en Matt.

-Els canells...

-L'Ashton ha entrat quatre vegades per veure si estaves desperta... Està preocupat...

-Ara no... Em fa mal...

-Anem a buscar calmants?

-No...-vaig dir abraçant-lo.

-Hem de despertar a la Vane i hem de fer l'esmorzar. Ho recordes?-va dir ell i vaig sospirar.

-Vaig a per la Vane tu l'esmorzar...-vaig dir i ell va assentir. Ahir no va passar gaire. Després de dir-li que l'estimava ell va dir que ell també, no em vaig poder calmar i el camí de tornada va ser en silenci total menys els meus sanglots. Al arribar a casa vaig fugir i vaig anar amb mon germà.

Em vaig aixecar del llit i em vaig posar roba de mon germà. Vaig treure el cap al passadís i al veure que no hi havia ningú vaig sortir corrents a l'habitació de la Vane. Vaig entrar i ella dormia. M'hi vaig apropar i em vaig asseure al llit.

-Vane... Vanessa... Bon dia...-vaig dir i ella es va anar aixecant.-A baix en Matt està preparant l'esmorzar.

-I l'Ash? Saps què passa? Ahir estava trist.

-No... No ho sé... Va, vés a esmorzar.-vaig dir i ella va sortir corrents. L'Ashton va entrar a l'habitació i va tancar la porta.

-Per què fuges?

-No vull parlar del tema.

-Brooke...

-Sempre acabo plorant. No vull parlar del tema.

-Et vaig dir una cosa que mai he explicat a ningú. Això vol dir alguna cosa no?

-Que erets verge?

-Que vaig veure morir als meus pares.

-Els teus pares són la Charlotte i en Jason.

-No. Els meus pares són la Abigail i l'Owen. Ells són els meus tiets.

-No cal que menteixis...

-No menteixo òstia! Ets tu la que es menteix a si manteixa! Els meus pares van morir quan tenia 8 putos anys! Els vaig veure morir amb els meus ulls i tu et queixes!! Després, també vaig veure morir a l'Ethan. I sí, jo anava amb ell el dia que va morir! La teva vida no és gaire perfecte però això no vol dir que la dels altres o sigui. T'estic dient una cosa molt privada que MAI he explicat a ningú i assobre em dius que menteixo? Ahir em vas dir que m'estimaves però no ho demostres. Estic tot el dia preocupat per tu. Et creus que m'agrada veure't plorar cada vegada que parlem sobre això? Detesto veure't plorar i més si és culpa meva.

-Cada vegada que parlem sobre això? Què és això? No som res.

-Perfecte. Que sàpigues que al contrari de tu, jo t'estimo i estic enamorat de tu. I és el pitjor error que he pogut fer en aquesta vida. Tu.-va dir emprenyat i va sortir de cop. Em vaig quedar clavada. Les llàgrimes em queien dels ulls des de feia estona. Per què era tan idiota? Per què era tan estúpida? Per què tenia tant d'orgull? Ets imbècil Brooke... La major imbècil de la història...

Les coses van canviar totalment. Ja havia passat nadal, estàvem a la setmana de cap d'any. El meu estat d'ànim era pèssim. No volia fer res, no volia menjar, no podia dormir, només volia despertar-me d'aquest malson entre els seus braços, que em calmés, em digués que tot estava bé i que sempre estaria allà. Però no. Tot anava com la merda. Volia fugir, escapar de tothom i anar a viure a New York. Comprar un pis, treballar en una llibreria... Però no. Aquí estava. A uns dies pel pitjor dia de la història i a sobre mon germà tenia novia. Estava al sofà, amb la manta com cada tarda. Ma mare va aparèixer per la cuina i es va asseure amb mi.