NIT I DIA

Capítol XIX

En un cantó del menjador, on hi havia una llibreria, es podien veure uns dits marcats en la pintura de la paret. La meva mare va posar aquella llibreria allà expressament per tapar la taca, potser hauria sigut millor que pintessin la paret un altre cop.

Aquella taca tenia moltíssims anys, la història es remunta a quan els meus cosins venien a casa per Nadal i per la festa major del poble.

El meu cosí petit sempre menjava amb les mans, era un maleducat i un consentit. I, evidentment no es netejava les mans després.

Quan ens posàvem a jugar ell tocava les parets amb les mans. A vegades marxava, i a vegades no. La marca era d'una d'aquestes vegades que no marxava, de fet va ser l'última. Des de aquell día la meva mare no deixava que ningún nen s'aixequés sense haver-se rentat les mans. I pobre de tu si et veia ni tan sols roçant la paret.

No tinc molt bon record d'aquells dinars i sopars amb els cosins, mai m'ha agradat molt fer aquestes coses, suposo que per això sóc agent secret, sóc una persona freda.

Imagineu la postura d'una persona que fa més d'una hora que mira una paret, recordant tot de coses ell sol. Doncs així és com em van trobar els meus pares quan van entrar. El meu pare va deixar anar la seva frase estrella:

-Que t'has mort? -

-No. -

Vaig contestar secament. Ell, va riure mentre mirava la meva mare. Els dos es van seure en el sofá que hi havia al meu cantó i em van mirar amb cara de què esperaven que jo parlés.

Ells dos eren els únics que sabien que jo treballava d'agent secret, la meva vida estava en les seves mans.

-Me'n vaig a una missió fora del país. No sé si tornaré, probablement no. És una missió pràcticament suïcida. -

-Que vols dir pràcticament suïcida? Com que probablement no tornaràs? -

Va dir el meu pare al qual se l'hi havia cambiat la cara sobtadament.

-Vull dir que he d'anar a per uns arxius classificats en una missió en solitari. Robar-los no serà un problema, el problema será tornar sense que em capturin i, en aquest cas hauria de treure'm la vida per amagar la meva identitat. -

-No hi ha cap manera per fer que no hi hagis d'anar? -

-No, lamentablement no. -

Vaig respondre a la meva mare.

No van fer falta paraules extres. Els dos es van aixecar i es van tirar sobre meu abraçant-me, plorant, desesperats.

La meva mare es va aixecar, i va obrir un calaix d'un moble. D'allà va treure un collaret d'or amb una capseta on dintre, hi havia una foto de nosaltres tres. Me'l va donar, el vaig agafar me'l vaig posar a la butxaca i els hi vaig dona una última abraçada a cada un, acompanyat d'un petó al front. Vaig marxar d'allà aguantant-me les llàgrimes.