NIT I DIA

Capítol I

Vaig mirar el meu rellotge de braçalet que encara brillava com si fos nou, marcava que faltaven tres minuts per a les onze de la nit.
Amb una pressa dissimulada, corria pels carrers d'aquella ciutat, que encara que de dia fos transitada per milers de turistes, durant la nit es convertia en la ciutat de la delinqüència. De carrer en carrer, evitant les grans avingudes on era fàcil que em trobessin, vaig arribar a on creia que em dirigia. Era una casa vella, amb múltiples finestres barrades amb el que aparentment semblaven taulons de fusta. La casa tenia un color vermell intens, però es notava que els anys havien convertit aquella intensitat en un vermell menys cridaner.

Vaig comprovar si la clau que m'havien donat obria aquella porta, i amb un esforç més gran del que es pot esperar a l'obrir una porta, ja que el pany era molt vell i aparentava haver estat en desús durant molt de temps, la porta va acabar cedint.

Tancant la porta al meu darrere vaig observar l'interior d'aquella casa, que he de dir que tenia el mateix aspecte que aparentava des de fora, mobles antics sense televisió ni cap indici de tecnologia més enllà del telèfon i, pel meu gust massa catifes amb un estrany dibuix a cada una d'elles. Es respirava un aire fred, sec típic d'un lloc poc transitat.

Tampoc no vaig tenir molt temps de profunditzar en detalls, ja que al cap de pocs minuts després d'estar allà dintre, es va sentir com algú intentava obrir la porta.

Sense pensar-m'ho dos cops vaig córrer cap a un vell armari que es situava dintre del que semblava un menjador. Vaig posar-m'hi dintre amb l'esperança que cap peça és trenques. Pocs segons després es va sentir la porta obrint-se i, el que aparentment semblaven dos homes pel soroll de les seves passes. Murmuraven coses inentendibles en un to molt greu i, més que buscar-me a mi, semblava que venien a buscar el que jo tenia.

Feien molt soroll, però l'únic que es distingia eren els calaixos obrint-se i tancant-se. De tant en tant també se sentia algun soroll més fort, i suposava que havien tirat algun moble gran.

Cada cop, els sorolls es sentien més a prop i jo sabia que tard o d'hora em trobarien, però tampoc podia moure'm, si no em veurien. Estava en un punt mort i semblava que res em podia salvar. Vaig intentar amagar-me entre la roba vella que hi havia a l'armari i, en un raconet de l'armari hi havia el que semblava un pom de fusta fosca. Vaig estirar el pom i una petita porta, suficientment gran perquè una persona hi entrés, es va obrir. Mi vaig posar com vaig poder i a poc a poc per no fer soroll vaig tancar la porta.