Premi Llibresebrencs.org 2023

CATEGORIA D- EMBARCANT

"Vol VY 6341 amb destí a Milà-Malpensa amb retard". Clar ha estat lo missatge de Vueling i llarga es preveia la nostra espera. Minuts i hores a l'aeroport, cafès, mails i whattsapps respostos però sobretot temps, moments a omplir en un lloc aliè, de pas, que convoca gent i vides d'arreu del món i que, potser tan sols uns segons, fa coincidir los seus destins. Després de mesos de formació, los tràmits burocràtics pertinent i lo títol de Terapeuta Snoezelen afegit al currículum és moment d'intercanvi; moment per veure i viure noves experiències aquest cop a Castelnuovo di Garda gràcies a l'Erasmus Plus de la nostra escola... Amb ganes de retrobar a Milena, Paola, Francesca, Simona i tot lo seu equip després de la seua visita. Ara ens toca enlairar-nos a nosaltres i conèixer la seua manera de fer, de treballar amb mirada Snoezelen i sobretot de compartir.

Hi ha qui viatja sol o sola, parelles, famílies, gent gran... Persones, històries que entrellaçen, invisiblemente, les seues vides només pel fet capritxós de coincidir. M'he enjogassat pensant en quin dibuix es guixaria al món després que les avions ens dispersin arreu... He imaginat lo rastre de centenars i milers de persones com si de cuques de llum o estels fugaços es tractés (diluint la seva intensitat en los seus trajectes tot arribant al seu destí). Però, finalment, amb 3 hores de retard, ha sortit la nostra porta d'embarcament. Hem accelerat lo pas per evitar imprevistos. Teníem ganes de començar lo compte enrere per estar cada cop més lluny de Barcelona i més a prop de Milà. Però, he sentit la necessitat de fer una parada als serveis abans de començar a fer cua, abans del "boarding" tan esperat: refrescar-me la cara, refer-me la línia dels ulls desgastada pel pas de les hores en aquest aeroport i entrar un moment al servei.

Les portes dels cubículs del wc cobreixen "los mínims" per poder dir que hi ha intimitat però les seues parets es converteixen en translúcides a l'hora de compartir sons, paraules, converses... Algú gemega a algun servei proper. Em paralitzo, escolto intentant saber l'origen d'aquell plor i deixo de fer cap soroll. Des del desconeixement de qui hi ha al darrera d'aquell trist so em surt un "Do you need help?, can I help you?" I llavors un llarg silenci d'uns pocs segons dilatats per la tensió del moment. Ningú ha contestat. M'he esperat uns segons de tregua per si es desdeia i llavors s'ha escoltat un "Sí..." vacil·lant, tènue, fràgil i sobretot efímer: pusil·làmine. En aquest moment lo món s'ha congelat. L'adrenalina s'ha empoderat de les meues emocions... Davant lo garbuix de sensacions i pensaments a gestionar en pocs moments m'he precipitat, empoderada, a preguntar de nou "¿Estàs bien?" ... No sé ben bé el motiu però, la intuïció, m'ha fet pensar que la noia que tenia al costat era castellanoparlant. Llavors m'ha contestat Un "No" dur, sigilós però contundent. I ha continuat amb un "No quiero irme... No puedo irme". Mentrestant, de fons, s'escoltava lo darrer avís del nostre vol i he sabut que l'havia de deixar anar... Per algun motiu la vida ens havia fet coincidir a aquella noia i a mi en aquest lloc i moment determinat. Sense massa paraules he tingut la intuïció (potser errada) que aquella noia necessitava ajuda i havia de decidir si era la meua.

En raó de segons he sentit que aquella història m'acompanyaria la resta de la meua vida si no tancava aquell cercle i l'ajudava. Humanament m'hi he compromès, potser de manera precipitada i amb un punt d'innocència immadura però una veu interior m'hi comprometia,. No sabia ni lo seu nom però lo seu plor me transferia sinceritat. Aquell to i la seua presència tan propera i tan llunyana alhora (per aquella separació vertical de fusta que divideix dos serveis, dos intimitats, dos vides desconegudes) les havia connectat atzarosament. Lo pols se m'ha disparat revitalitzant-me de cos i ment mentre he escrit, quasi de manera inconscient, a les meves companyes dient «M'ha sortit una urgència personal. No podré agafar aquest vol. Estem en contacte. Estic bé, no patiu. Després us explico. Avui m'he de quedar a Barcelona». Llavors he passat a l'acció: li he dit lo meu nom mentre seguidament li he preguntat com podia ajudar-la. Necessitava saber què necessitava i què li havia

passat. Així que novament m'he aventurat a preguntar-li de nou «soto bocce». En aquest moment m'ha sorprès amb un missatge escrit a les notes del seu mòbil amb la contundent sentència «M'ha fet molt de mal. Necessito parar-ho» (escrit en castellà) que em passava sota la pantalla de fusta que feia de «paret». Una paret que novament em descobriria un detall encara més esgarrifós: la foto del seu ventre ple de cops tintat de colors «rogos», lilosos i groguencs propis d'una tardor caduca. Allò pujava de nivell alhora que les meues companyes m'escrivien missatges assegurant-se la fermesa de la meua decisió; moments en què los segons s'han convertit en eternitat.

Ella no podia parlar; potser per la por de veure que les paraules ara es disposaven a destapar un maltractament silenciat hermèticament (incubat des de la més absoluta de les solituds), pel pànic que ell la pogués escoltar (malgrat estés a metres de distància d'ell) o per la sensació d'iniciar un camí cap al desconegut ple d'incerteses que havia de començar amb una denúncia massa temps silenciada i enquistada en lo seu interior amb efectes paralitzants, eixordadors i angoixants.

Una suor freda s'ha instal·lat en lo meu cos en aquell moment. Calia prendre decisions sota pressió. Com ho fèiem?, com evitàvem la seua parella si decidíem sortir?, avisava als Mossos?, trucava al 112?, els hi confessava a les meues companyes?, què havia de fer... Intentava respirar mentre em deia a mi mateixa a mode de mantra: «Tranquil·la, tot anirà bé, respira». En mil·lèsimes de segon havia de parar, pensar i actuar: protegir-la però també protegir-me. Podia ser tot una mentida, no sabia lo seu nom, no coneixia lo seu rostre ni l'autenticitat d'aquella història, qui sap què destaparia aquell quasi macabra episodi de tall surrealista i novel·la negra... Protegir-me era sinònim de trucar els Mossos i deixar que aquell nus es desfés seguint lo seu curs policial, però sentia veritat en ella i aquest pressentiment m'empenyia, m'ha empès, a seguir i conjurar-m'hi amb tots los sentits.

Llavors, li he demanat que confiés amb mi mentre li anunciava que era lo moment de demanar ajuda de manera discreta; er nosaltres havia passat una eternitat però tot havia transcorregut amb menys de 7 minuts enclaustrades en aquells serveis de la terminal 1. Ella m'ha respost «No se si puedo. Él está fuera». Lo temps era encara prudencial com per no alarmar excessivament la seua parella (i presumpte agressor) però calia actuar. Li ha enviat un darrer missatge en lo text «Hay mucha cola.Vengo ahorita» (per esgarrapar temps a l'espera potser intranquil·la de la seua parella que menjava fora). Ara ha estat quan li he dit (entre pantalles de mòbil) que hauríem de deixar-nos ajudar pel 112; moment en què he deixat d'escriure i li he ofert la meua mà sota aquell panell, la qual ràpidament ha estat corresposta per la seua suada i taquicàrdica. «Déjame llamar» li he dit; responent-me: «Me fio de tí però no me sueltes». Llavors ha començat a sonar la trucada fins escoltar «Emergències digui'm», frase que m'ha accelerat lo cor a pulsacions insospitables. Ja no hi havia retorn. Potser allò tan sols era una mitja veritat, una completa mentida o un abús bàrbar però havia de fer aquest pas per sortir de dubtes.

Ara, tot això ho escric des de l'habitació de l'hotel del propi aeroport on passaré la nit després que la Mardalis hagi iniciat, de ben segur, un dels seus viatges vitals més potents. Ens hem donat los mòbils. Jo a les 5:20 AM agafo de nou lo vol cap a Milà. Ens queda una llarga conversa pendent. M'agradaria donar resposta a les preguntes que m'han fet de «companyes de viatge» des que totes dues hem sortit dels nostres cubicles, ens hem descobert los rostres i ens hem abraçat de manera visceral i emocional alhora... Era una abraçada filogenètica: alguna força de la natura m'empenyia a protegir-la des d'un codi tan animal com humà al mateix temps.

Pocs detalls he pogut quedar-me d'ella. Tan sols l'olor elegant del seu perfum i lo tatuatge al seu avantbraç: «Ikigai». Inputs sensorials que donen forma al meu record d'aquest viatge sense moure'm del lloc, d'aquí, de l'aeroport. Respostes enlaire i trajectòries múltiples amb vols i destins distints: destins desitjats, destins per obligació, destins per turisme i alguns destins en estat de «recalculant lo recorregut» per exigència del guió, de la pròpia brúixola (vital, personal i intransferible) que és la vida.