Premi Llibresebrencs.org 2023

CATEGORIA D- EL QUE S'ÉS ABANS I DESPRÉS DE

És de nit, és tot fosc. No hi ha llum al carrer. La gent dorm al seu llit.
Dorm no-non, vine amb mi. Que la lluna ja ha sortit

···És de nit.

Dona, ja no t'espera amb delit el llibre sobre la tauleta de nit. Ni et pot l'ànsia per arrencar la lectura d'una pàgina. No et saps imaginar tu desperta sota la tènue llumeta que et brinda aquells minuts dedicats a tu.

Tampoc t'espera l'ordinador obert per escriure-hi unes línies lliures. Ni et sap veure el vàter ni la dutxa sense cap acompanyant. Has deixat enrere una llibertat teua per crear- ne una altra de col·lectiva. I és que, recoi!, com n'és de curiós que un fet esdevingut, i tan volgut, et refaci la persona que eres. Et desfaci unes ales que et permetien un vol alt, lleuger i segur i t'obligui a teixir de nou aquelles ales, que també et permetran volar, però ara amb un pes més dolç i més cansat.

Aviat farà sis anys de tot això: han passat molts alts, i alguns baixos. Han passat moltes experteses conquerides, molts entrenaments de paciència i d'escolta activa a la saviesa que tot ho sap i tot t'ho ha de dir perquè si no rebenta. Un aprenentatge a base de poc dormir, de por a l'ennuegament constant, d'un deliri perquè passés el temps i un contracor immens perquè no passés tan tan ràpid, coi! Un cúmul de sensacions i sentiments. Un munt d'idees incoherents. Però tot passa. I de nou entreveuràs la llum del sol.

I el sol se n'ha anat a dormir. Sortirà demà 

I el sol se n'ha anat a dormir. Sortirà demà al matí i li direm: "hola, bon dia! Com has dormit esta nit?

···És de dia.

Mama, ja no et desperta el bip-bip del mòbil, ni la dolça carícia imaginada per aquells braços típics de les inacabables pel·lícules de tarda. Ets dona despertador, ets dona tot- terreny que estimes, que plores i enyores la vida que tenies abans de. Però t'entreveus el que vindrà i saps que tot és un tancar i obrir d'ulls. Que, per sort o per desgràcia, tot són etapes i que un dia tornaràs a dormir la nit sencera amb totes les seues hores. Saps que tornaràs a llegir amb l'astúcia que et defineix, que acumularàs títols de lectura, que procuraràs escriure algunes línies i que t'enganxaràs de nou a la música que et feia moure enèrgicament sense necessitar la incombustible vitamina d'unes xiquetes corretejant i estirant-se els pels per casa. Que tornaràs a assaborir els àpats pels seus ingredients i deixaràs de menjar ràpid-i-corrents mirant que el got del costat no es desfaci a miques, que quedi poca cosa al plat... Que et retrobaràs de veritat, i amb més força que mai, amb el teu company amb qui desitges de passar-hi estones de clama i de conversa relaxada, de riures i abraçades sinceres... Per poder parlar de vosaltres dos, solament, per poder recordar allò que us va unir. I parlar, segurament, del món que heu creat.

Però mentre tot això no passi, et refarà saber que cada cop tens més a tocar aquesta petita àrea sol teua, que la sabràs compartir d'una altra manera amb les vides que has dut en aquest món. Amb tot, i mentrestant, ja ha tornat a passar un dia i torna a ser fosc al carrer. Sents una remor que xiuxiueja una cançó de bressol inventada, i et diu: "mama, anem a dormir?" I tu, desfeta i esgotada, però a vessar d'amor, li cantes de nou:

És de nit, és tot fosc. No hi ha llum al carrer. La gent dorm al seu llit.

Dorm no-non, vine amb mi. Que la lluna ja ha sortit. I el sol se n'ha anat a dormir.

Sortirà demà al matí i li direm, "hola, bon dia! Com has dormit esta nit?

I al cap d'una hora i mitja, la nena petita per fi s'adormirà. I demà tornarà a ser de dia. I així anar fent fins que, a la fi, podràs escriure, com jo ara, aquestes dues pàgines i et sentiràs la dona-mama més feliç d'aquest món: per la vida viscuda, per la vida donada i per la vida que et queda per viure amb tots aquells que t'estimen i et fan sentir bé.