Premi Llibresebrencs.org 2023

CATEGORIA B- ARAN

Encara hi penso ara, en Aran. Jo sempre havia estat un noi molt enamoradís, tenia tendència a quedar- me embadalit per cada persona que passava per davant meu, a crear amors platònics del no-res, però allò que vaig començar a sentir quan era amb Aran era diferent, molt més perenne, pur, com si una part de mi que no coneixia s'hagués despertat després d'un somni etern. No sabria dir si el que em va deixar encisat del tot va ser el seu accent, un català vigatà amb unes neutres ben marcades, les mil i una històries dels xiquets inquiets del cau o bé l'entusiasme i la fascinació que sentia per les coses que li agradaven: el seu grup de música preferit, els viatges que havia fet i que faria per Europa, la seua disco preferida, el seu menjar preferit... Però el que sí que sé és que, quan somreia, jo no podia evitar de tornar-li el somriure. Moltes vegades m'he preguntat el perquè d'esta sensació, que com era possible que un xic com jo, preocupat per la universitat, amb temor de la vida a la gran ciutat, tímid, frustrat per no poder crear nous vincles tan forts com els que tenia a casa meua, pogués arribar mai a enamorar-me d'algú de tan lluny. Bé, pensant-ho millor, sí que ho sé, sí.

Era l'inici del segon semestre a la universitat. A l'aula només érem unes deu persones, jo m'asseia amb dos companyes que havia conegut el semestre anterior. Al fons, en un racó, hi havia algú que em sonava de vista, d'haver vist en algun altre lloc. Portava uns texans foscos de campana i una jaqueta marró vella, damunt d'un jersei senzill de ratlles negres i blanques. Tenia el canell esquerre ple de polseres de tota mena: de plàstic, de goma, de roba, grogues, liles, blaves, grises i verdes. Davant de tot, al mig, dalt de la tarima, estava el professor, un home calb amb els ulls blaus, de mirada apagada però afable, que ens estava fent la presentació de l'assignatura. El primer que ens va anunciar va ser que, de cara al mes vinent, havíem de dividir-nos en grups de tres, triar una de les èpoques de la litera- tura i fer-ne un treball i una exposició oral. Jo, sortosament, ràpidament vaig poder formar un grup, però no tots ens trobàvem en la mateixa situació. La persona que hi havia al fons no havia pogut ajuntar- se amb ningú i s'havia quedat tota sola, així que, mogut per la curiositat i l'empatia, vaig decidir d'atan- sar-m'hi en acabar la classe.

—Hola, hai vist que t'has quedat sense grup, tat? Si vols pots vindre en natros, li podem dema- nar al profe que en lloc de tres, lo nostre grup sigue de quatre integrants.

—Eh... ah! Doncs sí, és clar!

—Perfecte! Pos te poso al grup de WhatsApp, si et pareix bé! Me dius lo teu número?

—Sí: sis nou quatre, quatre-cents vint-i-dos, zero catorze.

—I... això... perdó per no haver-te-ho preguntat abans però... com te diuen?

—Com, com? Que com em diuen... qui?

—No, o sigue, que com te dius.

—Ah, que no ho saps? Soc l'Aran, el semestre passat vam anar junts a italià! Ets el...Pol, oi?

—Alça! Sí, soc jo! Però és fortíssim que te'n recòrdigues! Érem moltíssima gent, en aquella classe! Ben just me'n recordo d'un parell de noms! Tot i que ara que ho dius, sí que em sonaves un poc, però no sabia de què...

—Bueno, me'n recordo perquè eres el noi que acompanyava sempre la... la Lisa, crec que es diu, la noia a qui li agafaven atacs d'ansietat i havia de sortir de classe perquè s'ofegava... Uf, pobra noia, quin greu, de britat.