Premi Llibresebrencs.org 2023

CATEGORIA B- LA RIUADA

Porten les aigües, memòries arrelades a elles, porten amb si els records dels dies passats, són testimoni de les més crues realitats, i s'estremeixen, i es tenyeixen de roig davant de les diverses adversitats. Les aigües són jutges, silenciosos jutges coneixedors del present i del passat, que observen amb calma les destrosses que cometen els humans, esperant a assestar-los el càstig final.

I aquell dia, com era habitual, les aigües estaven tranquil·les, serenes, inclús gairebé immòbils, travessaven amb parsimònia la riba, deixant enrere alts arbres verds dels quals provenia un dolç cant d'ocells i emportant-se amb elles els còdols que volien acompanyar-les en el seu camí, buscant la més esfèrica perfecció.

I enmig d'aquest paisatge idíl·lic d'una vesprada de primavera, una jove noia feia presència en escena, seia a la vorera del vetust embarcador, deixant que les seves pàl·lides cames quedessin envoltades per les cristal·lines aigües que baixaven pel riu, de fet, la noia semblava un element més incorporat a aquell vernal paisatge.

No pareixia gaire alta, la noia, però l'aigua feia que les seves cames semblessin infinites, tampoc destacava per les seves robes, ja que només portava un delicat vestit blanc de tirants que li cobria fins als genolls, i molt menys destacava pels seus cabells llargs, foscos, més aviat negres, despentinats i una mica ondulats que decorava amb una corona de flors acabades de collir. El que la feia especial era la seva cara d'àngel, que es feia lluïr gràcies a la bonica pell de porcellana que li recorria tot el cos, i com la seva presència inundava tot el paisatge i li donava un aspecte místic i fràgil, i certament també extraordinari.

Les aigües seguien el seu curs natural, es torçaven, s'embolicaven, es tornaven a desfer i continuaven endavant, passaven indiferents entre els dits de la jove de porcellana i continuaven avançant. La suau brisa de riu feia a les fulles dels arbres ballar delicadament pels aires com si es trobessin en un gran espectacle de ballet i també feia ballar els cabells de la jove que pareixia gaudir d'aquell ambient.

Però, d'un moment a l'altre tot es va aturar, el sol, que fins llavors havia brillat amb força va ser opacat per negres núvols de tempesta, els còdols del riu van deixar de rodar i les fulles van deixar de ballar, les aigües ja no es feien ni es desfeien, es quedaven estàtiques com si les haguessin aturat o més ben dit pareixia que tirava cap enrere, com si estiguessin rebobinant. D'un moment a l'altre el riu es va buidar.

La jove del riu, desconcertada i amoïnada per la situació va córrer cap al poble per a demanar ajuda als veïns, que majoritàriament en aquelles hores devien estar dormint, però en deixar l'embarcador enrere tot va empitjorar, un fort retrò va envair-ho tot.

Havia començat la tempesta.

Les aigües estaven enrabiades, havien perdut la seva característica calma i ara només ho destruïen tot al seu pas, es xocaven entre si i rugien, iracundes, mentre baixaven enfadades en direcció al poble, espantaven els ocells, arrancaven els arbres i partien els còdols a la meitat, ja no quedava res del que era el paisatge d'abans.

La noia tampoc era la d'abans, la seva cara d'àngel seré s'havia esfumat com el sol havia fet segons abans, i ara només corria tan ràpidament com les seves cames, que abans pareixien infinites i ara li quedaven curtes li permetien, intentant salvar a la gent del poble, cridant:

-Desperteu, desperteu, que ve el riu!

Ningú no pareixia fer-li cas, pareixia una ànima, un esperit, que els estava allí avisant i ningú no podia escoltar. I és que per més que ho va intentar, ningú no va respondre al seu comunicat salvador, i finalment, la noia, ho va deixar estar.

Les aigües van arribar al poble més braves que mai, creant un onatge ferotge i emportant-se amb elles cases que en pocs segons quedaven només en el record de qui les havia vist abans de tot allò, tampoc van tardar a arribar els crits de la població que lluitava, intentava nedar contra corrent i s'ofegava en mig d'un crit esgarrifós, tot estava sent devastat, aniquilat, no hi quedaria res.

I enmig d'aquest paisatge terrorífic d'una nit de primavera, una jove noia feia presència en escena, seia al campanar del poble, observant com tot es destruïa, escoltant com la població sofria, i encarnava en els seus llavis un diabòlic somriure.

L'esperit del riu havia fet justícia.