Premi Llibresebrencs.org 2023

CATEGORIA A- RECORDS DE LA REALITAT I LA FANTASIA

Veritat. Realitat. Imaginació. Fantasia. Aquestes són les quatre etapes del meu dia a dia.

No vull sortir per obligació i viure en el món que m'envolta, prefereixo refugiar-me en un món fictici, i que no existeix, que solament la meva ment és capaç de desenvolupar. El suau tacte de les pàgines que freguen amb els meus dits m'ajuden a calmar-me, ja que la realitat encara em diu que no puc fugir del que és veritable. Començo a llegir el llibre per on em vaig quedar l'última vegada, encara que no havia llegit gaire. És el meu únic refugi, on puc enfonsar les penes. I m'enfonso en un món que no és el meu.

- Laia! - algú ha dit el meu nom - Has fet els deures?

- Què...? - dic, destorbada per la interrupció - Ara què passa...?

- M'ha trucat la professora un altre cop - em diu la meva mare, amb to preocupat - T'han tornat a insultar, oi?

- Estic acabant un capítol - no tenia ganes de parlar - Pots marxar?

- Sol volia... - ella va veure que estava enfadada - Res, deixa-ho estar.

Se'n va anar amb posat trist, sabent que em passava, com sempre, alguna cosa que no li volia explicar. Des de que només som nosaltres dos contra el món, tot ha canviat, i tot ha passat terriblement ràpid. Des de que el meu pare i el meu germà van desaparèixe r, tot és diferent. La gent em culpa a mi per tot el que va passar. Em deien que estava massa desconnectada del món i que no m'aguantaven més. Que no feia prou feliç a la gent del meu voltant. La brisa que entra per la finestra esvaeix els meus pensaments. M'havia oblidat de la lectura que havia començat. Vaig seguir llegint tranquil·lament, acomodant-me en el coixí del meu llit i tapant-me tendrament amb la manta. Per fi gaudia de pau. Però va durar poc.

La meva mare va trucar a la porta.

- Que passa? - vaig dir, furiosa - Després faré els deures.

- No és això, Laia - va dir la meva mare, i en aquell moment vaig veure que li queia una llàgrima de la galta - Ha hagut un incident.

- Què ha passat?! - vaig dir sorpresa, en aquell moment havien poques coses que ens podien fer plorar.

- Han... han... - va dir la mare entremig de sanglots.

- Han què?! - vaig dir alarmada.

- Han trobat el cadàv... el teu pare, mo...rt - no va poder ni acabar les paraules que va dir i jo ja estava plorant.

Desprès de dos anys, ha aparegut mort a un poblet a tres-cents quilòmetres d'aquí. No pot ser. Ell també es va endur al meu germà. On serà ara? Quan el tornaré a veure? També haurà mort? Ens trobarem al meu germà si anem a veure al meu pare? Eren tantes les preguntes que se'm passaven per la ment en mig de tantes llàgrimes i que no podia dir perquè els sanglots m'ho impedien.

Vam estar una bona estona abraçades, intentant calmar-nos, pensant que tot seria igual, ja que ell no havia estat durant dos anys i ara no estaria mai. Plorava més perquè no sabia on podia estar el meu germà. També mort?

Aquella nit algú va tocar al timbre. La meva mare es va aixecar de la taula, fent tentines mentre caminava des de el menjador fins la porta d'entrada. Jo la seguia amb la mirava mentre menjava amb desgana una pizza que havíem demanat a domicili i amb la que la meva mare va intentar animar-me.

Va aparèixer ell, el meu germà.

- Hola, mama – ja no recordava la seva veu.

- Jo... ep – es va tornar a posar a plorar – Pensava que no... que no...

- Hola, germaneta – jo ja estava plorant abraçant-lo abans de que pogués acabar de dir aquestes paraules.

No m'ho podia creure. El meu pare era mort i ara plorava d'alegria, perquè el meu germà va tornar a casa. Això ja no era la fantasia que vivia en els meus llibres. Estava vivint en la plena realitat i estava tan trastornada que pensava que no hem podria tornar a endinsar en la meravellosa fantasia en la que havia viscut.

Li vam donar de sopar abans de que ens expliqués que havia passat. Ens va dir tot el que havia viscut mentre no estava amb nosaltres a causa de les amenaces de mort que rebia al seu poble ja que era un publicista famós i tenia molts enemics. El pare el va portar en un poble bastant llunyà del nostre, on un amic li havia deixat una caseta on viure. Ens va explicar que estava en unes condicions pèssimes. En aquell poble va entrar en un negoci de paqueteria. Van reparar la casa i els va anar bé durant uns mesos, amagant-se. Llavors, van descobrir la identitat del meu pare i el van matar. El meu germà es va amagar i va fugir cap a casa. Ell va tornar cap a casa amb els diners que li quedaven, i fent autoestop. No m'ho podia creure...

*

La Lara va tancar el llibre amb unes petites llàgrimes que li queien dels ulls. La brisa que entrava per la finestra de l'habitació suaument. No parava de pensar que ella tenia molta sort de ser on era, de que la seva família era feliç, de tot.

Va obrir la porta de la seva habitació, deixant el cruixit que fan les portes quan els hi falta oli d'engreixar a l'aire. En sortir, va anar caminant cap al menjador on estaven sentats el seu pare, la seva mare i el seu germà amb els seus telèfons.

- Voleu jugar a un joc de taula? - va proposar.

- Ara? – a exclamar el seu germà.

- Si no ho fem ara potser no ho podem fer mai – va dir la Lara.

- Està bé - va concloure el seu germà.

Tota la família es va posar a jugar, comprenent que el temps que ara passen junts no els hi prendrà ningú. Passar temps amb la família no és mai perdre el temps, perquè sempre pot passar alguna cosa que ens separi per sempre.