Tanco en mi mateixa, petita caixa de Pandora, una generació perduda. Tots tenim aquell calaix ple fins dalt de brossa, sempre tancat, però quan s'obre sembla que el món ens vagi a caure al damunt.
No puc disgregar el col·lapse d'aquesta tinta blava per molt que em proposi de renéixer. Tota jo soc aquesta cerca del paradís i la incapacitat de trobar-lo. Tota jo, un cúmul de dicotomies que lluiten per extingir-se. Soc Sócrates i el calze de cicuta.
La desesperació s'ha incrustat en la meva literatura com La pesta de Camus, com l'olor del tabac a la roba; hi habita, se l'ha fet seva. Potser faig pudor des del bressol i això em fastigueja.
Ha nascut de la innocència, com una flor, el desastre.
I encara que quan la marea baixa es veu qui estava nedant despullat, com que quan és alta jo m'hi ofego, he perdut ja tota mena de vergonya. Soc la pedra amb la qual sempre ensopego i que sempre m'afona. L'aigua em depassa i se'm filtra en un onatge incansable entre la comissura dels llavis fins a entollar-me els pulmons.
Però encara així, nua, aquí em teniu, l'olor m'ha traspassat la pell, les bosses dels ulls, les dents engroguides, els ossos i l'ànima fins a arribar a les meves lletres. Potser li podria dir tristesa, però no s'acosta prou al meu deliri.
Us arrossego al meu infern personal: vaig amb el cor encongit i sotraguejant com una maraca, curta de respiració, amb la clepsa accelerada. Estic pleneta d'aigua, arrebossada de cansament. Potser l'aigua més aviat m'ha entrat, també, com a Camilo José Cela, per via rectal. No aguanto la gent encara que jo vesteixi un somriure i encara així suporto una perenne sensació de solitud. Quan parlo, les paraules borbotegen de mi però mai sé el que he de dir. Esteu sorpresos del que hi ha al meu fur intern?
La literatura és per mi, en última instància, i mentre em continueu llegint per vosaltres també, una arma de doble fil, l'anada i la tornada de les onades. La forma de canalitzar i d'escopir-vos tot l'empassat així com la culminació de la meva falta d'aire. I aquest riu que em travessa de dalt a baix o a l'inrevés, encara no ho sé, no és res més que el que em dona forma. "Les nostres vides són els rius que donen a la mar"...
El coratge que trec per escriure mor de pura inanició, es desfà en el meu àcid estomacal, que lluita per alliberar-se de la seva presó. A l'escriure la pell em supura de tanta aigua que tinc dins i m'emmalalteix. La pell se'm fica del revés i la humitat em fa florir els nervis.
Ja, ningú, ni tan sols jo mateixa, pot aturar aquesta progressiva esclerotització de l'ànim.
Fer això em destrueix i alhora m'ho passo pipa. M'abandero de la meva raresa i m'elevo a la incomprensió. Això estaria massa buit sense mi.
Segurament, després d'escriure-ho tot, com en una cascada, com en un vòmit de proporcions celestials, sense tornar a rellegir-me res, deixa aquestes fines pàgines d'un nivell de carronya perquè en mengi el qui vulgui i el que vulgui. Aquí hi estic tota nua. I tancaré el calaix del desastre d'un cop fort de maluc i em quedaré ben a gust, amb el cap buit, i després me n'aniré a cagar, així com us n'heu anat ara vosaltres, però a un lavabo de veritat, perquè ja no aguanto molt més.
ESTÀS LLEGINT
Premi Llibresebrencs.org 2023
Teen FictionOBJECTIU Incentivar els jóvens vinculats a les comarques ebrenques (Ribera d'Ebre, Terra Alta, Baix Ebre, Montsià, Priorat, Baix Cinca, Matarranya, Ports i Maestrat) a escriure relats curts sobre temes que trobin interessants i editar-los en un mitj...
