Premi Llibresebrencs.org 2023

CATEGORIA B- REFLEXIONS SOBRE L'ABSURD

Totes les accions i tots els començaments tenen una motivació ridícula. Un motor inicial sense sentit, i que normalment deriva de la disconformitat. Aquesta ridiculesa es trasllada a la nostra existència mateixa. En un no-res, es comença a ser, i en un no-res es deixa de ser. Sembla que allí on abans hi era tot, mai no hi hagués hagut res.

I això provoca desconcert, ja que arriba un moment en el qual un es pregunta la raó que té per continuar aquí, i quines són aquelles coses que fan que realment estar-hi pagui la pena. El caràcter ridícul de l'existència moltes vegades es veu sufocat per la felicitat recurrent de determinats moments, però... de debò paga la pena? De fet, paga la pena viure l'absurditat diària a canvi de petits i insignificants moments? I quin és l'objectiu que fa que ser aquí no sigui una tortura diària, un constant topar contra el mur de l'existència ingrata, quin seria l'objectiu que desfaria la condemna a la insatisfacció existencial?

El malcontentament, la bogeria, la insatisfacció, les veus que et parlen a la deriva i et menen cap al deliri (si no és ja no hi estaves, delirant, en tot moment, només que no n'eres conscient), i el desentendre's d'un mateix. Tots els factors que comporten necessàriament pèrdua del sentit existencial que hauria de guiar la nostra vida. I tanmateix la noblesa que sembla tenir aquesta existència absurda prové d'aquest origen tan miserable i irrisori. Tan insignificant. Com nosaltres.

És tot molt fàcil, la rutina, la repetició. Aixecar-se, una dutxa, caminar, estudiar, tornar, dormir i repetir. El problema és quan un es pregunta «per què?», llavors és quan comença el buit. Comença l'absurd. I així, comença també el trajecte cap a la decadència, la immersió total en la lassitud existencial.

L'origen d'aquest cansament existencialment potser és causat per la projecció constant cap al demà, pel fet de viure volent que sigui demà, la setmana que ve, l'any que ve... I així constantment. Es viu esperant el futur, però, quan aquest ja ha arribat, ens adonem que les projeccions que havíem fet, les esperances que hi teníem posades, els desitjos que esperava veure satisfets, no s'han materialitzat. No són la realitat de les nostres vides. En conseqüència, tornem a projectar i acabem en un cercle infinit. En veritat no tan infinit, ja que hi ha un final de trajecte, que és el punt d'absurditat màxima: la mort.

Hi ha en el món que ens envolta una rutina que ens arrabassa la capacitat d'atansar-nos realment al que ens envolta, ja que en realitat, quan ets davant d'un paisatge familiar, no hi pares atenció. I tanmateix, quan t'hi atanses de debò i el comences a conèixer realment, apareix alguna cosa que et deixondeix i et comença a intrigar. El problema és quan no hi ha res que desfaci l'espessor de la quotidianitat. Allí és quan s'imposa l'absurd de l'existència.

És en aquest punt en què es veu lúcidament l'absurd, que quedarien dues possibilitats: la represa o el suïcidi. Ambdues vàlides i respectables. I realment no es podria criticar mai ningú pel fet de preferir l'una més que no l'altra, perquè tot i que d'entrada el suïcidi fereixi la nostra sensibilitat, qui és ningú per forçar un altre a continuar viu? Ja sigui per causes físiques, ja sigui per causes mentals o existencials (pel sentit o la seva absència), sempre podem decidir què volem fer amb la nostra existència.

Tot i que, d'altra banda, potser és aquest absurd que tantes vegades colpeja la nostra raó que l'existència tingui sentit. Potser no hi ha sentit en la vida, sinó que la vida és el sentit. Però en la inconcreció que comporta, s'entendria que aquest sentit (el sentit de l'existència bruta) romangués invisible. A ningú no se'l podria culpar d'això.