No sé on soc. No veig absolutament res. No sento res, sol un insignificant soroll que a les pel·lícules marca el transcendent final. Poc a poc, veig algun color. Em surt roig! Sang, sang! La meva mà fa força, per aconseguir arribar al cap, el punt del qual crec que surt aquest culpable líquid. Ho toco i ho afirmo. És el punt de sortida. Espera un moment, crec que algú està dient el meu nom reiterativament, però les meves orelles sol senten aquest so dèbilment. Porto un vestidet blanc, bé, més aviat roig, amb uns topets blavissos. Hi ha unes figures les quals giren al meu entorn, sol estan pendents de mi: un segon, dos, tres. Aquests indiferents nombres que el meu passat van denominar, que m'estan reclamant al meu present i il·luminaran el meu futur (o l'enfosquiran).
Sis efímers mesos abans de tot això, jo era una noia "normal". O el que es feia dir normal. En aquell temps pensava que la millor manera per a no mullar-se durant una tempesta era posar-s'hi a dins. Les meves llàgrimes em feien creure que el temps ho curava tot i que després tornaria la calma. Però això s'havia acabat, els meus ulls estaven obligats a obrir-se, i ells, sol volien seguir somniant una realitat paral·lela per a evitar tots els cops. Aquests cops, que poc a poc es van tornar en el meu punt dèbil. A qui vull enganyar...
M'imaginava un futur amb tu, i pels teus absurds pensaments, no vam arribar ni a tenir un present. Espero que sigui veritat que tot lo bo tarda perquè porto mitja vida esperant-te i tu ni tan sols t'has dignat a tornar a aparèixer. Sol et desitjava a tu. Absolutament a ningú més. Tu i jo. Sols contra el món. Però cap desig dels meus veritables batecs es van poder complir.
Em va tocar caure. Era el moment perfecte. Caure a l'immens forat on la foscor s'apoderaria de mi. I així va ser.
Impotència. Soledat. Tristesa. Estrès. Absència. Invisibilitat. Aquests eren els valors dominants a la meva pàl·lida vida. Tu et vas fixar en la ferida que tenia com a somriure trencat, i això et va animar més. Per tu era una noia que estava tocada del bolet, una altra noia insignificant a la qual havies dominat, enamorat, conquerit i maltractat.
Això va fer que l'immens i fosc forat es tanqués. Ja no tenia sentit seguir lluitant, l'ombra em va acollir, reclamar i dominar i ja no hi havia cap càlid raig de sol. No hi havia sortida. Em sentia insuficient. Com si no valgués res. Em mirava a l'espill i no m'agradava. Tu vas ser la causa d'aquest odi que sentia contra mi mateixa. Vaig carregar amb aquest pes jo sola. Sempre havia pogut sola i volia poder fer-ho sola. No tenia ganes de fer res.
El meu àpat preferit sempre ha sigut l'esmorzar. Una bona tassa de llet amb xocolata i galetes. El meu cap negava el poder menjar això. No tenia mai gana. Quan la meva mare em preparava el got, jo feia com si me l'empassés, però en realitat el llençava a la pica i les galetes al fons de la paperera.
Primer va ser l'esmorzar i després es va convertir en tots els àpats. No sabia ben bé perquè ho feia, però de l'únic que tenia consciència era que em vaig aprimar. Seguia sense veure'm bé, però jo seguia amb aquesta ximpleria de l'alimentació.
Cada cop em sentia més dèbil i a la meva panxa hi havien trons constantment. El meu cos estava baix de defenses i no aguantava més. Gairebé ja no es podia aguantar dret.
Tranquil·lament em vaig llevar del seient on estava gaudint de la televisió. El meu cap va començar a donar voltes, els meus ulls es van apagar provocant un quadre totalment negre a les meves pupil·les. El meu cos va caure provocant un horrorós terratrèmol a la meva llar. El meu cap es va colpejar contra la punta de la tauleta del menjador deixant caure la rogíssima sang.
Ara ja tinc consciència i me'n recordo de tot el que m'ha passat a la perfecció. Els cops de cap normalment et deixen marcada de per vida. I així va ser. Però a qui vull mentir, les pitjors cicatrius son les que ningú es capaç de veure.
No m'ho puc imaginar. Acabes d'entrar per la porta? Ho afirmo. Com ets capaç? Vaig fingir que no et recordava, perquè indirectament vas ser el causant d'aquesta gran derrota.
Em feia molt mal dir-te aquest adeu però és l'hora de tornar a ser jo.
Aquest adéu pensava que seria insignificant, però va ser el que va iniciar aquest esborrany i compta nova.
No és necessari colpejar per a fer mal.
ESTÀS LLEGINT
Premi Llibresebrencs.org 2023
Teen FictionOBJECTIU Incentivar els jóvens vinculats a les comarques ebrenques (Ribera d'Ebre, Terra Alta, Baix Ebre, Montsià, Priorat, Baix Cinca, Matarranya, Ports i Maestrat) a escriure relats curts sobre temes que trobin interessants i editar-los en un mitj...
