Premi Llibresebrencs.org 2023

CATEGORIA B- AMB EL COR A LA MÀ I LA IDENTITAT A LA MALETA

Us vull explicar la història d'un noi, d'una lluita compartida que parla d'un batec pausat i silenciós, ferm i incessant, que comença en un mateix i esdevé transgeneracional. Un relat de desig impetuós, d'anonimat entre masses i d'identitats desdibuixades, de nous començaments i de llocs on ésser i pertànyer. Pertànyer: tocar el terra amb els peus i sentir-ne l'escalfor. Les memòries d'unes veus que no sent ningú i parlen només en el silenci. I jo, que sempre he pensat que com n'és d'important, aprendre a escoltar les veus que callen i bateguen fluixet entre el rebombori de la gent, que només fa soroll.

Sexili: migració motivada principalment per l'orientació o opció sexual.1 L'exili d'aquells que han hagut d'abandonar les seues nacions d'origen per raó de la seua orientació sexual.2

Jeia al llit, tot recolzant el cap sobre la barreja de coixins, peces de roba i llençols rebregats. Les finestres, obertes de bat a bat, deixaven entrar l'aire calent i humit de les últimes hores d'una altra tarde d'estiu. D'entre les cortines s'entreveien els últims esbufecs que deixa anar el sol quan rau baix en el cel. Rajos que tenyien la ciutat d'un color encegador i donaven vida a les partícules de pols de l'habitació. La pols, en el seu descens daurat a través de l'aire, es repartia i s'abraçava a tots els racons, inclòs el de la maleta. Ell se la mirava, recolzada a la paret, i n'elaborava un llarg escrutini.

Aquell estiu faria més de dos anys i mig que hauria arribat a Barcelona amb l'equipatge a sota el braç, abatut de tantes coses que duia a sobre. A la seua habitació, al poble, hi havia deixat el jo que no havia conegut mai res més que el refugi d'estar-se tot sol entre quatre parets immutables. A la ciutat, només s'havia endut els tresors més preuats: el cor a la mà i la identitat a la maleta.

Barcelona era una ciutat bategant, estrafolària i plural. Notava el seu ritme amb força sota la planta dels peus i el seu eco dins la caixa toràcica. Allà hi va començar a arrelar, deixant-se fascinar per la seua gent. La vida era al carrer i va trobar aixopluc entre aquella gent valenta,

que sovint freqüentava la nit i sempre duia la identitat per fora. S'hi volia assemblar. I mentre els explicava qui era ell i d'on venia, va pensar que era bonic, l'entramat de persones que s'escoltava i s'entenia en aquella ciutat gegant de moltes cares.

I d'entre la gent, una mirada desafiant, com esperant alguna cosa. L'Àngel, d'ulls marrons que observaven amb impaciència. Un tira i arronsa de mirades furtives dels qui esperen el millor moment per fer una passa endavant. No sabria recordar qui havia estat més impacient dels dos, però en pocs segons eren un a la vora de l'altre.

Com d'íntim podia arribar a ser, compartir el cos amb algú? Estava convençut que li veuria totes les pors. No sabia on començava el seu alè i on acabava el de l'Àngel. Es veia a través dels ulls d'un cos que no era el seu i s'hi trobava retratat com mai s'havia vist en cap fotografia. El seu batec, accelerat; el de l'Àngel, se li sumava amb força, fent-se pas a través del rebombori de la gent. I el va sentir, el silenci de l'Àngel, que ressonava amb el seu. No sabia on era casa seua, però sabia que allà s'hi volia quedar. La calidesa dels cossos que bateguen al mateix ritme en el silenci compartit. Cada carícia allunyant-lo més de casa.

Però quina era, casa seua? Perquè la pertinença sempre se li havia fet quelcom estranya i allà, a milers de quilòmetres de casa i abraçat per una pell aliena, estava convençut que aquella escalfor se l'emportaria per sempre. No hi podia tornar al poble. En poc temps havia comprès que sí, que la pertinença era un concepte irremediablement estrany. No l'entendria mai. Que amb el conjunt de carn i ossos amb què s'havia plantat a Barcelona no en tenia prou. No hi cabia, en aquella gàbia minúscula. I com havia de formar part d'enlloc, si amb prou feines hi cabia a sota la pell? Amb el temps va comprendre que mai no se sentiria part d'un tot, perquè des que havia desfet l'equipatge que l'havia anat escampant per tots els racons de la ciutat.

Potser podria pertànyer entre els cossos dissidents que també es trobaven lluny de casa, a sota de la perifèria: davall del pit i les costelles. Pertànyer amb l'Àngel.

I tot mirant-se la maleta i amb el cor roent a la mà es va dir que no, que no s'ho faria això. No sabria recollir tots els bocins i marxar allà on ningú escolta els batecs silenciosos.

I quina por, retrobar-se amb el jo que havia quedat tancat, com atrapat en el temps, entre les quatre parets immutables de l'habitació del poble.

1Aragó Navarro, B. (2020). De «marica del poble» a la gran ciutat: una aproximació al sexili. Arxiu d'Etnografia De Catalunya, (21), p. 11–36.

2 Guzmán, M. (1997). ««Pa la escuelita con mucho cuidao y por la orillita»: A Journey Through the Contested Terrains of the Nation and Sexual Orientation», a: Negrón, F.; Grosfoguel, R. (eds.). Puerto Rican Jam: Rethinking Colonialism and Nationalism. Minneapolis: University of Minnesota Press, p. 209-220.