Premi Llibresebrencs.org 2023

CATEGORIA B- CAP CONTROL

Estava sopant sol una altra vegada. No deixa de passar. Per què hi soc aquí sol? O més ben dit, aquí sol amb vida? Camino per sobre del cos de la meva germana que està estirada al terra de la casa que una vegada ha estat farcida d'alegria. Sento penediment. La sang que una vegada ha estat circulant pel cos de la persona que era la meva llum, està escampada per tot el sòl, lluint amb un color vermellós obscur que adquireix reflectir la imatge del meu físic. Em sento cansat de viure i de pensar. Deixo enrere el meu sopar i a la meva germana, i em dirigeixo al meu llit. Una vegada el meu cap ha acariciat el meu coixí, he tancat els ulls amb força, intentant oblidar-ho tot.

Ja són les vuit i quaranta-cinc del matí i l'alarma sona un cop més. Em desperto ràpidament i m'adono de la situació. Arribo tard a la universitat. Em poso damunt les primeres peces de roba que em trobo, i agafo la motxilla. Passejo tranquil·lament. Els pensaments sobre la meva germana no deixen d'aparèixer, però quan em faltaven dos passos per a entrar per la porta principal de la universitat, una dona que estava corrent en una velocitat que no em podria haver imaginat mai, xoca amb mi amb molt d'impuls i m'extrau dels meus pensaments. Sort que fa dos anys vaig practicar tota mena d'esports i he pogut retenir-la amb cura. La dona, arrupida damunt de la meva cuixa, aixeca el cap i es dirigeix a mi amb les següents paraules: "Moltes gràcies per no deixar que caigués a terra, però tinc pressa". No em deixa temps per a contestar i se'n va corrent un altre cop. La primera especulació que m'ha passat per la ment, ha sigut la següent: que bella és aquesta dona. Em va recordar a la meva mare.

M'aixeco del terra i segueixo caminant. Arribo a classe i res aparenta canviar, ni una ànima es gira ni tan sols un instant cap a la meva direcció, però puc escoltar tots els comentaris despectius que es guien a mi. No ho puc ignorar, però el professor aconsegueix captar la meva atenció amb el contingut del qual estava parlant, que en aquest cas era la conducta humana. Vaig començar a prendre apunts amb el boli que em va regalar la meva germana. El contemplo una estona. Escric el meu nom, la data i el títol. I de cop i volta, sona el timbre indicant l'inici del descans.

Em dirigeixo al lloc que a mi m'agrada nomenar "el meu espai", ja que la meva universitat és molt gran i, per tant, hi ha molts d'estudiants i m'agradaria evitar qualsevol interacció amb els meus companys, perquè realment cap d'ells tampoc vol estar amb mi. Una vegada he arribat a la meva destinació, em sorprenc per la presència de la dona que havia xocat amb mi a la porta principal. El meu espai acostuma a estar buit, per això m'he posat un poc nerviós, ja que amb l'absència de la meva germana, les meves interaccions amb el sexe oposat són limitades, quasi inexistents. M'assec ni molt lluny d'ella ni molt prop, per a evadir qualsevol circumstància que no m'afavoreixi i que em posi en una situació inconvenient.

Ara que la tinc davant la puc contemplar amb claredat, i la meva especulació no es va equivocar, aquesta dona és molt bonica. L'estructura de la seva cara és circular, la seva mandíbula és prou marcada, els seus llavis tenen un color vermell fosc, el seu nas és petit, els seus ulls semblen un mar ple de vida que va decadent, les seves pestanyes tenen un color negre fosc igual que el seu llarg pèl, les seves celles són fines i les seves galtes tenen un color vermell que li dona vida a la seva pell blanca. Estava tan perdut en la descripció del seu rostre que no em vaig adonar de la direcció dels seus ulls. M'estava dirigint la mirada. Vaig evitar la seva cara i vaig veure que estava llegint un llibre. La curiositat m'ha tornat a visitar i li vaig preguntar sobre el títol amb inseguretat. Em diu: Conducta humana infantil, per què? Jo li responc: Jo també estic estudiant la conducta humana. Era massa fàcil veure com estava de sorpresa. Després d'una estona, m'he adonat de la facilitat que teníem per a mantenir una conversa.

Perdó pel que ha passat aquest matí, i per cert jo soc l'Iris, vols quedar aquesta tarda, ja que no m'he pogut disculpar bé i com soc nova aquí no tinc gaire amics - M'ha dit amb un somriure magistral.

Jo soc l'Aaron, em pareix bé, que trobes si sortim junts de la universitat? - Contesto amb molt d'entusiasme.

El timbre la interromp, però fa un gest que confirma la meva proposta. Ens aixequem i ens acompanyem a la porta principal. Em sento bé i realment viu. Desemboco tots els meus pensaments i ella m'està escoltant atentament. Li comento el perquè del meu amor als estudis sobre la conducta humana.

Espero que no t'espantis, però tinc una condició que encara no ha estat estudiada per cap professional i a mi m'agrada anomenar-la "impulsos misteriosos". I a vegades els meus impulsos acaben destruint tota mena de decisions que he de prendre - Dic ansiós per escoltar la seva resposta.

No hi ha problema - Em diu amb un altre somriure perfecte.

Arribem a casa meva i li pregunto si vol donar un cop d'ull. Es dirigeix a la porta i em diu és clar que sí. Una vegada dins, s'escolta música clàssica que venia del pis del costat, i sense cap preàmbul ens vam posar a ballar. L'Iris es va dirigir al menjador. Es va trobar a la meva germana estirada a terra amb un toll de sang al costat. La seva cara ho deia tot. Ho he de tornar a fer, em diu una veu interior.

Estava sopant sol una altra vegada. No deixa de passar. Per què hi soc aquí sol? Camino per sobre del cos de l'Iris que està estirada al terra de la casa què una vegada ha estat farcida dels seus somriures. Sento penediment. No vull seguir aquest camí. Mai oblidaré el teu nom, Iris. He perdut a tothom què una vegada ha considerat mantenir-me a la seva vida. No mereixo viure. Soc un monstre amb penediment. Demano perdó a la meva germana, a l'Iris, al meu pare i a la meva mare. El ganivet penetra el meu coll i li dona fi a la meva vida.