Premi Llibresebrencs.org 2023

CATEGORIA B- UN SOMRIURE IRÒNIC

Avui fa tres anys de la mort del meu germà petit i dels meus pares, va ser durant la pluja àcida del 4 d'abril del 2025. Una pluja amb un pH tan elevat, capaç de posar fi a la vida de tota persona que hi tingui contacte. L'anomenem pluja d'amoníac, però només per dir-li d'alguna manera.

El 2 d'abril, va ser l'últim cop que els vaig veure, m'acomiadava d'ells perquè me n'anava de viatge a Berlín, amb la quinta, el viatge de 2n de Bat, mai m'hauria imaginat que seria l'últim cop que els abraçava, tant de bo ho hagués gaudit més...

D'alguna manera, aquell viatge ens va salvar la vida, ja que d'haver estat al poble probablement jo ara no estaria viva i els meus companys tampoc, però per sort o per desgràcia, alguns estem aquí sobrevivint al 2028, fa un any i mig que hem deixat de viure, avui en dia, tot és qüestió de supervivència.

En un altre moment de la vida, m'hauria centrat a aconseguir els meus somnis i objectius, ja que abans d'estar com estem actualment jo en tenia, era el motor que feia que continuï, però avui en dia, ja no hi ha lloc per somiar, només em puc centrar en sobreviure. Ja no puc estudiar magisteri, no puc treballar envoltada de nens petits, no puc treure'm el carnet de conduir, no puc viatjar, no puc formar una familia, no puc anar a un concert de Melendi o de Fito y Fitipaldis, ni molt menys puc anar amb l'Adam, el meu germà petit, a Disneyland París i això que sempre li ha fet molta il·lusió. Per la nostra situació econòmica familiar, mai l'hem pogut portar, però jo, li havia promès que quan pugui treballar, estalviaria per portar-lo algun dia, ell tot i tenir només cinc anys, va esperar molt pacientment l'arribada d'aquell dia sense saber que mai arribaria.

Jo sempre he tingut molts somnis, volia aconseguir moltes coses, però sabia de l'existència del canvi climàtic i em preocupava. A partir dels quinze anys me n'havia començat a adonar, que si el món continuava així, les possibilitats de complir tot el que tenia proposat, eren nul·les, però sempre he tingut una mica d'esperança en què les coses podien canviar, i això feia que jo fiqui el meu gra de sorra, intentava que la gent del meu voltant recicli, de fet, m'enfadava amb qui no ho feia, parlava sobre el tema a casa o estan amb els amics per crear una mica de consciència, evitava l'ús de plàstic, em vaig fer vegetariana... No era molta cosa, però ho intentava, la qüestió és que ficava el meu gra. Em costava entendre perquè no ho fèiem tots, la majoria de gent que coneixia pensava que ja no ho podem canviar, que les conseqüències les rebríem igual, és una visió pessimista, però totalment comprensible, intentar salvar el planeta els anys 2022 i 2023, era similar a qui estudiava l'hora abans per un examen del qual no ha tocat el tema en tot el trimestre i esperava aprovar, però res és impossible, pots estudiar igual i intentar-ho, el mateix passava amb el canvi climàtic: Si, pot ser que arribàvem tard, però ho podiem haver-ho intentat, no perdíem res, si tothom hagués afegit el seu gra de sorra i no haguéssim perdut temps pensat que no hi havia possibilitats de salvar el planeta, a l'igual, podríem haver gaudit una mica més de la vida.

Actualment, l'any 2028, les possibilitats de gaudir de la vida són totalment nul·les. Han ocorregut moltes coses, de fet, és tot un miracle que jo continuï viva escrivint aquestes pàgines. La població mundial ha disminuït dràsticament, amb morts que es produeixen en totes les èpoques de l'any, especialment a l'estiu, a causa de les onades de calor que són literalment mortals. L'estiu passat, a les terres de l'Ebre, vam arribar als 49 graus, si no m'equivoco, va ser a Vinebre. La temperatura del mar també ha augmentat considerablement, i això afavoreix la formació d'innumerables huracans arreu del món durant tot l'any. També són freqüents els terratrèmols, el primer més fort que vam experimentar va ser a Turquia i a Síria a principis del 2023, amb un total de més de 45.000 morts i 80.000 ferits, i després n'han ocorregut més, incloent-ne un aquí a Espanya, concretament Andalusia, a finals del 2025. A aquests fenòmens meteorològics els hi podem afegir d'altres: tempestes, vents forts, sequeres, incendis devastadors i precipitacions intenses que provoquen inundacions. La manca d'aigua i les sequeres són problemes greus que porten a l'extinció d'espècies vegetals i animals, així que la possibilitat de tenir una alimentació saludable i variada està totalment descartada. Les fruites, les verdures i la carn han passat de ser aliments de cada dia a ser aliments del luxe. No recordo l'últim cop que vaig menjar una bona sopa de verdures o una simple poma...

Sincerament, la situació a la Terra és molt greu i ens hem vist obligats a adaptar-nos per tal de sobreviure, com ho hem fet sempre. Avui en dia, hi ha associacions que aborden tots els problemes que hem trobat en aquesta nova etapa, com ara l'habitatge. A causa de les catàstrofes climàtiques, gran part de la població s'ha quedat sense casa, la qual cosa ha portat a la creació de nombroses residències que ofereixen allotjament, de fet, jo visc a una des de la pluja àcida, em van acollir a mi juntament amb molts adolescents que havien passat per una situació semblant a la meva: la pèrdua dels seus pares. Aquí, he conegut al Guillem, un noi alt i castany, d'un any més gran que jo. És una de les poques coses bones que em queden. La seva presència aquí ha fet que viure tal i com vivim no sigui tan dur per a mi. Ell aconsegueix que somrigui de tant en tant. Ens recolzem l'un a l'altre i busquem gaudir del poc que la vida ens ofereix. Però ara, tenim una última esperança per continuar vivint i complir tots els nostres somnis junts. La setmana passada vam rebre la notícia de que després de tres anys d'investigació per part de científics de tot el món, s'ha confirmat que Mart és un lloc habitable pels éssers humans i que l'any que ve, tota aquella població disposada a traslladar-se a un nou planeta, serà traslladada en naus espacials. Ens va agafar molt de sorpresa, però tant el Guillem com jo, estem disposats a anar-hi.

23 d'abril del 2034: I així va ser... Fa cinc anys que vivim a Mart i hem transformat aquest planeta en un nou hàbitat per als éssers humans. La població va augmentant lentament, mentre jo, construeixo una nova vida al costat del Guillem. Hem format una família, tenim dos fills bessons de tres anys, la Nora i l'Adam. Són el millor que m'ha passat a la vida, juntament amb el seu pare, no m'imagino una vida sense ells...

I bé, m'agradaria acabar aquesta història amb un somriure, dient que m'espera una vida feliç menjant perdius amb la meva família, com en un conte de fades, però mentiria, la vida en aquest planeta està cronometrada, té un temps límit que em deixa amb un somriure irònic als llavis, com pasava a la Terra.