L'ocellet acabava de trencar l'ou. La primavera ja havia arribat, sens dubte. Però l'ocellet se sentia inferior als seus germans. Ells havien après ràpid a volar, i ell encara no s'havia mogut del niu. Ell també volia conèixer món i estrenar les seves ales. La seva mare moltes vegades intentava ajudar-lo, però no hi havia manera. Encara no era el moment.
La Jodie se'l mirava des de la finestra. Era una nena petita, de vuit anys. Solia mirar molt per la finestra de la seva habitació; ara tenia els ulls posats sobre l'ocellet. Es preguntava per què era tan indecís. Va obrir la finestra amb compte, i sense espantar-lo, li va dir, per encoratjar-lo, amb una veu fluixa i dolça:
- Va, ocellet! Tu pots volar, jo ho sé! Ànims!
La Jodie obria molt els ulls, quan estava emocionada. L'ocellet se la mirava, i després mirava a l'horitzó. Un cop i un altre. Què faria?
Finalment, va decidir ser valent. Va posar-se dret i va obrir les ales. Just en aquell moment, el vent va bufar amb força i l'ocellet va sortir volant. Amb l'impuls, de seguida va moure les ales i la Jodie va ser l'afortunada que va poder contemplar el primer vol del petit ocellet.
- Molt bé, ocellet! Sí, senyor! Molt bé!
La Jodie no parava d'aplaudir. L'ocellet volava fent voltes, mostrant-li a la Jodie com en sabia, ara, de volar. Estava orgullós.
L'ocellet va parar-se damunt l'ampit de la finestra de l'habitació de la Jodie. Ella li va mostrar el dit, per si hi volia pujar, i així ho va fer. L'ocellet li va tocar la galta amb el bec, com si d'un petó es tractés.
- Vola lluny, ocellet, vola lluny i descobreix com és el món!
La Jodie va estirar el braç per donar impuls a l'ocellet, i aquest va marxar volant lluny, molt lluny. Ara l'ocellet ja no era un ocellet. Era un ocell decidit a veure món.