Miscel·lània

Una víctima més de l'amor

Quan et vaig dir que t'estimava, t'ho vaig dir de veritat. Entenc que entre tantes bromes, et pensessis que aquell "t'estimo" en fos una més. Però no, t'ho vaig dir amb tota la sinceritat del meu cor. Ja no aguantava tants dies plorant sola al llit, pensant que potser pensaves en mi, o pensant que tu pensaves que jo pensava en tu. Hem creat molts records agradables, però no són res més que això, records agradables. Què en faig, dels records? No són materials, no puc guardar-los en una caixa i deixar-la al fons d'un armari, oblidant-los per sempre més. No puc.

És que t'estimo massa. Fins que no em demostris que algú t'estima més que jo, no em rendiré. Estic segura que ningú serà capaç d'estimar-te tant com ho estic fent jo. I què puc fer? Necessito veure't, trobo a faltar la teva olor, la teva veu, la teva presència; tot tu.

No sé ni què dic, arriba un punt que no sé res. De vegades em canso de pensar tant en tu, perquè tinc ganes d'estar al teu costat i em sento impotent per no poder-ho fer. I llavors em desanimo i penso que tot és una estupidesa, que res no val la pena si tu no ets aquí amb mi.

De vegades penso que potser hauria estat millor no haver-te conegut. Si les nostres vides no s'haguessin creuat, potser no hauria patit tant. Si després del patiment hagués arribat la felicitat, hauria valgut la pena. Però tot continua com sempre, sóc una víctima més de l'amor, una persona més d'aquest món. Si algú m'assegurés que algun dia m'arribaràs a estimar com jo t'estimo, lluitaria fins al final. Però ningú sap dir-m'ho, això. És dur l'amor. Es dur enamorar-se de la persona equivocada. No, mentida. Per a mi no ets la persona equivocada, ets la persona ideal. Ets com una desconnexió de la meva vida ordinària i avorrida, una alenada d'aire fresc. L'únic problema és que no sé res dels teus sentiments cap a mi. Tu m'estimes? Si us plau, digues-me que sí.